La setmana passada els benpensants del país es felicitaven per les cantonades, tot perquè el Consell Escolar de Catalunya ha aprovat una proposta per canviar el nom de les vacances de Setmana Santa i de les de Nadal pels de ‘vacances de primavera’ i ‘vacances d’hivern’.
Amb això es pretén, diu, ‘afavorir la laïcitat’, i no ofendre les creences d’una part de la població: la que resa a un altre Déu no cristià o la que no resa a cap Déu perquè no creu en cap transcendència. És així com els titulars dels diaris que simpatitzen amb la proposta afirmen: ‘LA LAÏCITAT FA UN ALTRE PAS AMB EL FUTUR NOM DE LES VACANCES ESCOLARS’. I continuen dient: ‘des d’alguns àmbits s’aposta per fomentar la diversitat cultural i religiosa minimitzant al màxim les exhibicions d’arrel catòlica, o sigui, simplement, perquè els ciutadans són cada vegada menys creients…’ Etc…
(Per sort el conseller Maragall ha anunciat que no hi haurà canvi de noms, però més enllà de l’anècdota hi ha una reflexió per fer, d’un abast remarcable.)
La laïcitat. Hi ha molta ximpleria emboscada rere d’aquesta paraula. Per molts ignorants, laic s’oposa a cristià o catòlic, i quan no s’és una cosa s’és l’altre: però res és més fals que aquesta distinció. Anem a pams, doncs. La laïcitat és distingir. És separar el que pertany a la raó i podem demostrar racionalment i el que és objecte de fe o creença; laïcitat és saber separar la fe de la raó, les dues sòlides esferes: donar a Déu el que és de Déu i a Cèsar el que és de Cèsar.
La laïcitat és dividir i saber fins a on arriba la raó i fins a on arriba la fe. No hi ha laïcitat si el fonamentalista religiós i intolerant pretén dictaminar les lleis civils, però tampoc hi ha laïcitat si hi ha una arrogància agressiva i poca-solta adelerada per esborrar qualsevol traça religiosa. La laïcitat és una croada en sentit contrari, és clericalisme invertit en nom d’un ídol de plàstic perfumat de tòpic més o menys progressista.
Hi ha aquesta laïcitat idiota dels qui es consideren més avançats que els altres només perquè no professen cap fe, i s’atreveixen a mirar els creients i practicants com qui mira nens imbècils, amb un airet ple de suficiència. Davant qualsevol exposició de fe o davant cada rastre de creença els agrada sentir-se com Galileu davant de la Inquisició, com si no professar cap fe els fes automàticament més intel•ligents, com si bastés renegar de Déu per posseir la veritat absoluta.
Han despenjat el crucifix per a penjar-hi el martell —no la intel•ligència ni l’esperit crític.
Per això no hi ha res més urgent que fer la distinció entre laic i laïcista. El laïcista és un arrogant i un agressiu, el qui trenca la creu per fer una espasa. El laic, però, respecta les creences i la història dels països dibuixada per aquestes creences; el laic sap que la fe no és un objecte que pugui destruir-se amb la raó, i per això mostra tolerància davant els altres ídols, davant els quals, tanmateix, manté una posició irònica, perquè el laic dubta sempre de les pròpies certeses. El laic no confon el pensament amb el sentiment, sap donar a Déu el que és de Déu i a Cèsar el que és de Cèsar.
En aquest afer que ens ocupa, a més, hi ha més temes que tractar:
1) la ignorància que es delata amb tot això és d’una envergadura esfereïdora, una barbàrie pudent: l’empremta judeocristiana a la nostra cultura, llengua, societat, política, art, literatura és tan enorme i vasta que, per depurar-la de cristianisme en nom de la laïcitat, s’hauria d’esborrar gairebé totalment la cultura occidental. Tenim cristianisme pertot: al calendari (vivim a l’any 2009 després de Crist), als noms de les persones, (un ancestre meu va portar or al pessebre), a les banderes, a l’escut del Barça, en la declaració universal dels drets humans hi ha notòries traces cristianes. Etc…. I això és el més important: fins i tot el pensament laic és d’arrel cristiana! Les paraules “a Déu el que és de Déu i a Cèsar el que és de Cèsar” són de Jesús!
2) Si es vol ‘fomentar la diversitat cultural i religiosa’ ¿per què s’esborra el rastre d’una de les religions, doncs? I per què aquesta que s’intenta ‘minimitzar’ és sempre la catòlica? Quan es parla de diversitat cultural sempre reben els mateixos, sempre és la cultura catalana la que acaba perdent; el mateix passa amb aquesta fotesa de la ‘diversitat religiosa’.
Una última reflexió. ¿Per què aquesta victimització? Als croats laïcistes els agrada sentir-se víctimes d’uns greuges passats, això els reconforta, els dóna un sentit vital, a més d’atorgar-los privilegis i d’atreure l’atenció amb les seves suposades ferides. La laïcitat mal entesa té un referent cinematogràfic d’actualitat, la pel•lícula ‘Àgora’ d’Amenábar. La qual és tan lloable en el seu afany de separar el poder polític del dogma religiós com propícia perquè tots els justiciers radicalitzats vinguin a estirar cap a la picota tot el que faci olor de missaire.
Si a algú li interessa confessaré obertament que sóc creient. Sóc gnòstic. Crec en un Déu idiota, un Déu menor fill d’un Déu superior, un Déu una mica poca-solta que va fer el món i l’home a la seva imatge i semblança, és a dir, un desastre de creació. Crec que hi ha un Déu, però que tanmateix és un senyor una mica fatu i ridícul. Sent nosaltres part de la seva obra és com podem comprendre la nostra estupidesa inajornable, la nostra congènita tendència a la perdició.
Doncs res. La recomanació literària d’aquesta setmana és que busqueu un article de Gemma Lienas que va aparèixer el dilluns passat a ‘El País’. Diu el següent, la bona feminista: ‘la perspectiva de género habría evitado el error cometido en la flamante Terminal 1 del aeropuerto de Barcelona, cuyo suelo tan brillante lo refleja todo: luces, muebles, pasajeros y hasta la ropa interior femenina de las usuarias que visten faldas’.
Suposo que els qui encara tenen dubtes sobre l’existència d’una estupidesa que arreu ens vol mossegar quedaran plenament convençuts amb aquesta cita.
