Les Barcelones

"La ciutat sense contradiccions és la de tots aquells que l'han convertit en espai d'oci, en una ciutat festiva, divertida, eufòrica"

El poeta romàntic anglès Percy Bysshe Shelley va escriure: "Una ciutat tal com una visió construeix". L'ideal que expressa Shelley s'ha vist sempre supeditat a la urgència i als petits detalls. A les ciutats els ocorre com a les persones que, després de projectar unes fantàstiques vacances, acaben improvisant una trista escapada, per falta de mitjans o per algun imprevist personal o professional. Barcelona és una ciutat que sempre ha ambicionat ser somiada, ser desitjada i disputada per aquells que creuen i saben que només des de la modernitat, el cosmopolitisme i el risc es pot abordar el desenvolupament d'una societat. Un plantejament de ciutat al qual es pot oposar un altre: la ciutat popular, la que viu al carrer, que s'impregna de l'esperit col·laboratiu de Gràcia, de la resistència, de vegades passiva i d'altres activa, del Raval, o de la lluita per conservar i transformar la memòria del Carmel. Enfront de la Barcelona cosmopolita que no veu barreres en seguir alçant edificis es pronuncia la Barcelona popular que reivindica conservar els edificis, fins i tot aquells que agonitzen sense ús en els seus barris. Però hi ha també una Barcelona sense consciència de ciutat, que només ambiciona fondre's en l'esdevenir sense més contradiccions. La ciutat sense contradiccions és la de tots aquells que l'han convertit en espai d'oci, en una ciutat festiva, divertida, eufòrica.

 

Els vots dels ciutadans en les properes eleccions municipals decidiran no només al candidat o candidata per dirigir la ciutat sinó també un nou joc de plànols per a la seva construcció futura. Després dels Jocs Olímpics i el Fòrum de les Cultures, Barcelona va extraviar els seus plànols i va començar a projectar improvisant a ull els seus nous reptes. Com ens adverteix l'escriptor i periodista Josep Maria Font una ciutat que ha passat de fer els Jocs Olímpics, de Pasqual Maragall, a ordenar i empolainar la Diagonal, de Xavier Trias, dibuixa un gran salt cap enrere, cap al buit. Si observem els nous plans que es volen implementar, veurem que hi ha diverses ciutats en construcció i enderroc. D'una banda, la Barcelona tecnològica que es projecta fins a l'Hospitalet i que dibuixa un fort espai de desenvolupament empresarial amb iniciatives com el Mobile World Congress o Gamelab; la ciutat de les plataformes creatives on la cultura és una palanca d'impuls per transformar la noció d'oci i turisme a propostes culturals d'escala internacional com és el cas del festival Sónar, el Primavera Sound o Loop; la Barcelona turística que lluita en dos pols oposats que representen a aquells que aposten per consolidar una ciutat amb turistes i els que volen que Barcelona sigui una ciutat turística; el projecte de la "Gran Barcelona" que buscarà per enèsima vegada superar el límit de ciutat/poble que s'ha convertit Barcelona amb prou feines amb un milió i mig d'habitants per una Barcelona/centre d'activitat de cinc milions d'habitants; o la Barcelona compromesa amb un fort component ideològic, que busca acabar amb les desigualtats, l'especulació immobiliària i garantir hospitalitat universal. Les Barcelones que es pretenen projectar o culminar expressen amb claredat que estem en un punt on la nostra ciutat ha de triar els plànols definitius o ser capaç d'harmonitzar la combinació de diferents plànols que li permetin orientar el seu futur.

 
 

Comentaris