Les Balances Flipants de Monago

"Pot ser que les classes dirigents extremenyes i espanyoles passin de la dictadura a la democràcia permanentment ofegant al seu poble?"

Tenim, tenim de tot. Tenim un àbac fet amb canyes esquerdades i boletes d'avellana confitada que permet comptar musaranyes a la velocitat del misto. Tenim una calculadora de roda dentada d'un padrí tartamut que ho analitza tot a cop de mangala. Tenim una calculadora mecànica amb uns cargols de Cal Frankenstein que al pitjar les tecles fa espurnes i deixa mitja Barcelona sense llum. Tenim una calculadora electrònica comprada a una parada de mercat on vénen calces model paracaigudes. Tenim un micro ordinador de protons que si has begut dos gotes d'anís et computa el futur. Tenim les màquines més intel·ligents però al meu gat i a mi no ens surten els números de les Balances Flipants que ha presentat Extremadura aquesta setmana.

Tot s'ha de dir: el meu gat i jo no sabem sumar. Som dels que continuem pensant que a la vida dos més dos no fan quatre. A vegades fan cinc, d'altres trenta-sis, o a voltes fan melindros, o clau anglesa. No defallim: que Nostre Senyor ens va donar cames. Correm a repassar els deures al bar. El meu gat s'amorra a la escurabutxaques i es pentina els bigotis amb un escuradents rosegat. Esperem a B. Ell em va ajudar quan preparava L'Imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz. El llibre explica que malgrat la morterada bestial de pasta del franquisme van ser els catalans, acabada la dictadura, els que ressusciten i enlairen el moribund terra agrícola extremeny pel que fa a la fruita. El model d'Extremadura és el model català. I no és broma, poma.

B. no va voler sortir al llibre però em va donar claus per entendre moltes coses. Pagès català. Durant uns anys va plantar fruiters al terra somort extremeny. Encara manté contactes. Arriba. S'ha fet gran. Però manté els ulls d'esparver que encara sobrevola la postguerra. Què en Monago? "Bufffff... aquella gent no s'ho mereix això". I buf i buf. Però no sortim de l'esbufegament. Miro el meu gat que li han baixat dos euros a la màquina i corre a la barra a demanar un conyac. No avancem. B. té els ulls al passat. Vidriosos. Com quan la vida ja és un rellotge de sorra capgirat. La mirada veu aquella terra horitzontal de cels com un estenedor de llençols infinits. Se li obren els ulls d'esparver: "Osti, xiquet, si s'haguessin pogut fer coses allà. Allò havia de ser Hollywood. Allò havia de ser guapo, guapo...". No en trec res, però té raó. Potser aquí tornen a estar els números.

El Plan Badajoz va ser l'intent de transformació econòmica i social més gran que la pell de brau pot recordar des de que es brava. La promesa de Franco el 1945 de redimir la terra més pobra d'Espanya. Canviaran les coses. Canvia el present, però sobretot el futur. Comença, l'anivellament, l'homogeneïtzació, la igualació, l'aigualiment... Comença el proto cafè-per-a-tots. Espanya una. Espanya o tota rica, o tota pobra. Redempció via butxaca: obres hidràuliques (preses a dojo! Aigua a manta!); agricultura, aigua, colonització (centenars de pobles creats del no res), xarxes viàries, una transformació agrícola total: amb nous cultius, amb una agricultura massificada, amb fàbriques per elaborar i comercialitzar... Un miracle. I això qui ho paga? Tots, amics, tots. Els sona? Paguen les persones, no els territoris. De 1953 a 1966: un milió cent mil pessetes diaris. 6.600 milions de pessetes en total. No n'hi va haver prou. Es creia que entre 1964 i 1975 l'estat hauria reintegrat les inversions i ingressaria uns 295 milions de pessetes. No. El pla es va haver d'allargar fins 1975 empeltat dins d'altres plans de desenvolupament econòmic. Problemes a manta. Algunes coses van sortir (sobretot la construcció de preses i tota la canalització de l'aigua: espectacular!). I d'altres, no (no agricultura productiva, no fàbriques, no comercialització). Un mig-mig, però no. Marxa B. I només hem parlat del passat. Sonen les campanes reciclades del diable.

Al meu gat li han baixat dos euros més. Porta quatre copes de conyac. Ara es posa a treballar com un dimoni enforquillat. Es treu la calculadora que du darrere l'orella i clec-clec, clec-clec... Un milió cent mil pessetes diari del 1953 trasplantat ara són.... 344 mil euros. Xan! No són molts diners: és una burrada de diners. No m'atreveixo a calcular el total per no provocar un incendi al bar. Ens apaguem amb conyac. Mollets com un pollet el meu gat i jo ens preguntem: com és que tots aquests diners no van evitar que milers de persones emigressin? Eh? Quan les Balances Flipants de Monago calculen la "Balanza Laboral" diuen que Extremadura és "una exportadora neta de mano de obra". 600 mil extremenys fora (un 38% de la població). 130 mil a Catalunya. Per què van marxar si els abocaven un milió cent mil pessetes diari? Per què mort el Plan Badajoz amb Franco després la democràcia la única solució que troba és crear indústries com el PER (Plan de Empleo Rural)? Un altre intent de miracle aplicat, bàsicament, a les zones més desfavorides de l'estat: Extremadura i Andalusia. El prodigi donava dret a cobrar sis mesos de subsidi per treballar només 35 dies al camp. El PER miracle, o nova dictadura? Tot això no surt a les Balances Flipants de Monago. On són tots aquests diners? Perquè, perquè... El meu gat calcula com un boig que lo únic que no perd és la raó. Més conyac. Del líquid en fem sòlid i surt una hipòtesi com una roca.

Durant la dictadura el 75% de les 2.165.300 hectàrees de finques d'Extremadura estaven en mans de només uns centenars de persones: cacics extremenys i señoritos de Madrid. Durant la democràcia la indústria que fomenta Extremadura i els diferents Governs espanyols és la del funcionariat (Extremadura és la comunitat amb més funcionaris: 33,8% de la població) i qualsevol cosa de font pública amb unes micro elits també molt marcades. Pot ser que les classes dirigents extremenys i espanyoles passin de la dictadura a la democràcia permanentment ofegant al seu poble? Passem del caciquisme a un neo caciquisme? És aquesta la base de l'economia espanyola? La indústria perenne és fer patir i enganyar a la gent donant-los-hi quatre quartos? Això de qui és culpa? De Catalunya? D'Elvis Presley? De Johnny Walker? Fem números Monago? Fem números. Perquè els calculi algun economista.

-1896. El pedagog català Francesc Clos agafa la llibreta:

De la Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio de l'any 1888 al 1890, resulta que a pagar:
Cada espanyol, no català...... 2,08 ptas.
I cada català.........................4,78 ptas.
Això és, més del doble. I en extensió territorial per cada quilòmetre quadrat, paga:
Un quilòmetre, no català.....................69,40 ptas.
Un quilòmetre de Catalunya............. 273,70 ptas.

Ara, de la Estadística general del Comercio exterior de España con sus provincias de Ultramar y potencias extranjeras en 1891, trobarem que l'Estat espanyol cobra del comerç nacional en forma de drets d'entrada impostos sobre la càrrega i descàrrega, etc.:

Per cada espanyol, no català....... 5,17 ptas.
I per cada català.......................... 26, 54 ptas.


-1914. La Mancomunitat calcula que l'Estat recapta a Catalunya uns 250 milions de pessetes. Però la despesa estatal a Catalunya en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat només és de 19,1 milions de pessetes (15,3 milions per obres públiques; 3,4 milions a ensenyament; 373.450 pessetes a agricultura i 50.650 pessetes a sanitat).

-1964. El jove economista Ernest Lluch compta que de Catalunya en surt el 25 per cent de la recaptació de l'estat. Pagades les despeses de caràcter general Catalunya només rep un 45 per cent. Per tant, no pot disposar d'uns serveis adequats. Però encara n'hi ha més. Tot i que el balanç comercial és favorable, els beneficis nets que produeix Catalunya no corresponen ni poc ni molt als impostos que paga: és a dir, simplificant, amb el treball dels catalans no s'enriqueix Catalunya, s'enriqueix l'Estat, Madrid, la resta d'Espanya.
-1967. Ramon Trias Fargas posa la xifra: més de 15 mil milions de pessetes. Acaba de verbalitzar el dèficit fiscal. Això és el que guanya Espanya amb Catalunya.

-Segle XXI: Tot els estudis marquen el mateix. La conselleria d'Economia detalla que l'espoli fiscal ha oscil·lat entre els 10.000 milions i els 16.000 milions d'euros anuals en els darrers anys. Això significa que, entre 1986 i 2010, l'Estat espanyol s'ha quedat amb 213.933 milions en impostos generats a Catalunya que després no han tornat.

Quan suma tot això? I el que no hem posat? Perquè hi ha milers de dades més. Quan és el total? Que algú ho calculi: des de els inicis. Des de el segle XVIII. Nosaltres sí que fliplem Monago. Nosaltres i tots els catalans d'origen extremeny sí que flipem.

 
 

Comentaris