Les altres eleccions

"Convé que ara, més que mai, tinguem present l'esperit del dinou d'abril del 1979. Som una baula més d'aquesta llarga cadena"

Dinou d'abril del 1979. Fa trenta-sis anys. No és una simple data. És molt més. És una culminació i un inici. Un esperit. Una forma de ser i una manera de fer. Aquell dia es cons-tituïen els ajuntaments democràtics. Els primers consistoris després de 40 anys de fran-quisme. El dinou d'abril s'enterrava definitivament la dictadura des de la proximitat. Des de cada poble Catalunya. Del més petit al més gran. Hi havia voluntat d'acord. El tres d'abril tots els ciutadans li havien donat l'estocada final amb el seu vot i el dinou d'aquell mateix mes van poder veure com les sales nobles dels ajuntaments s'omplien, després de 40 anys, dels seus representants democràticament escollits.

Estava tot per fer. Tot per construir. La feina era enorme. La il·lusió, però, era immensa. S'havia aconseguit superar una dictadura que semblava interminable. I s'havia fet des de la unitat i la transversalitat. Prescindint de les sigles polítiques, dels buits estereotips i dels personalismes estèrils. Era el moment de la unitat. D'avançar junts. De recuperar l'esperit de la Mancomunitat. Ningú sabia com aniria aquella aventura. Era nova per tothom. Hi havia molts dubtes. Però s'havia de fer. Cadascú des de la seva petita parcel·la de com-promís i responsabilitat. No parlàven ni de llistes conjuntes ni de llistes paraigües. Els unia la voluntat d'acord, el compromís amb els que els havien precedit feia 40 anys i la respon-sabilitat d'edificar un futur millor pels seus conciutadans. Unitat d'acció i urnes, aquest era el lema. D'aquell esperit van néixer molts equips de govern unitaris on les sigles eren se-cundàries i altres governs on, tot i no ser unitaris, van entendre que els grans acords s'ha-vien d'aprovar de manera majoritària. El país i la seva gent eren el primer. Ningú havia de quedar fora d'aquella nova oportunitat que la Història ens havia brindat.

El dinou d'abril el nostre país va tornar a caminar. De nou. Es va alçar. Un cop més. Des de cada poble, vila i ciutat. La gran tasca de totes aquelles persones –moltes d'elles amb una dedicació altruista i vocacional- va ser vital per resoldre moltes de les mancances i dèficits urbanístics, socials i culturals. Els hi hem d'estar agraïts. Molt agraïts. I, sobretot, recollir el seu testimoni.

Trenta-cinc anys després ens trobem, un altre cop, en una situació complexa i amb alguns paral·lelismes. Som al final d'un règim i a l'inici d'un nou despertar. El moment polític actual requereix actuar amb generositat. Alçar la mirada. Entendre que ultrapassa qualse-vol fet conjuntural o personalisme. La situació requereix sentit d'estat.

El 13 de setembre del 2009, contra tot pronòstic, des d'un petit municipi de Catalunya es va celebrar la primera consulta sobre la independència de Catalunya. Primer la van inten-tar prohibir. Després de celebrar-la van dir que era un fet aïllat. Sense importància. Dos anys més tard ja se n'havien celebrat 555. Tot això, un cop més, va començar des dels municipis. A peu de carrer. Sense mirar militàncies polítiques, ni demanar carnets ni ideo-logies polítiques. Era l'esperit del dinou d'abril. L'essència del municipalisme.

Convé que ara, més que mai, tinguem present l'esperit del dinou d'abril del 1979. Som una baula més d'aquesta llarga cadena. De l'onze de setembre del 1714 fins al 9 de novembre del 2014. Només depèn de nosaltres. De ningú més. Compromís, responsabilitat, genero-sitat, noblesa i valentia. És l'esperit del dinou d'abril del 1979.

 
 

Comentaris