Amb l’actual conflicte entre Castella i Lleó hi ha gent que es pregunta: un altre territori que es vol independitzar, això de Catalunya s’encomana? La resposta automàtica és que no és el mateix que el cas català, ni de bon tros.
I d’entrada sembla que no poden ser equiparables, però certament hi ha unes quantes coses que fan pensar: l’associació ‘Conceyu País Llionés’ afirma que els lleonesos favorables al Lexit “no volen marxar”, sinó que només “no volen estar amb Castella”. O sigui que en això sí que s’assembla força a Catalunya, perquè de fet el que molta gent vol és no haver de viure i patir el concepte d’uniformitat centralista que Castella ha imposat a l’Estat, i d’alternatives se n’han proposat moltes els darrers segles.
Els partidaris de l’autonomia lleonesa afirmen que la Comunitat de Castella i Lleó és un artefacte inventat i imposat el 1983 sense consultar la gent, i el que proposen és canviar la seva articulació autonòmica. Home, doncs trobo que aquí també tenim alguns punts en comú, com ara la imposició de criteris i l’absència de consulta i respecte a l’opinió popular.
Acusen el govern de Castilla y León d’incomplir sistemàticament la Carta Europea de les Llengües Minoritàries en relació a la protecció del lleonès, i de deixar en desigualtat d’oportunitats una part important de la seva gent, perquè ni es protegeix ni n’ofereix ensenyament als alumnes de les regions on encara es conserva. D’això els catalans també ens n’hem queixat molt, i encara patim atacs sistemàtics contra el sistema de protecció i promoció de la llengua.
Els partits “lleonistes” van aconseguir en les darreres eleccions municipals prop de 30.000 vots, fonamentalment a Lleó, on van arribar al 10% del total. Certament en aquest cas, no, en això no s’assemblen a Catalunya, almenys de moment.
Castella va sorgir com a entitat política autònoma al s. IX com a comptat vassall de Lleó i va adquirir la categoria de regne al s. XI. La unió final amb el regne de Lleó (1239) donà lloc a la Corona de Castella. A partir d’aquell moment Lleó començà a perdre trets identitaris propis com ara el Fuero Juzgo -el codi legal visigot-, la lletra visigòtica o la litúrgia hispànica -la mossàrab enfront del ritus romà- que es van anar diluint en favor d’una pressió castellanitzadora creixent.
Però quan sembla que el triomf esclafant anorrea realitats per sempre, del no-res apareixen senyals de vida que tornen a aportar diversitat al paisatge social humà. Errà Fukuyama el 1989 al pronosticar “la fi de la Història” i la implantació del pensament únic quan caigué el comunisme. I en ple s. XXI la realitat lleonesa rebrota i és reivindica viva: “Antes que Castilla bueyes, León tenía reyes”.
De fet passen 1000 anys i encara no ha colat això que a la península ibèrica només hi hagi una realitat cultural, lingüística, social, jurídica… Potser haurien de revisar el sistema, perquè se’ls escapa l’aire per tot arreu. O plegar d’intentar-ho i buscar un sistema de convivència no basat en el supremacisme.
