Al llarg de tota la setmana passada, i fins la matinada de diumenge 1 d’octubre, milers i milers de dones i homes a Catalunya vàrem viure, bàsicament, somrient: pels carrers, dins els col·legis des de divendres, i sortint de casa quan plovia i encara era fosc en dia festiu.
Volíem votar, i ho hem fet.
I a més hem estès encara més, i fet molt més plurals els nostres vincles de comú i de veïnatge: milers d’estudiants pels carrers de les nostres ciutats somrient i cantant, centenars de persones compartint grups de xat, milers de persones escoltant música a les places, nits de casals, d’associacions, de barris.
Ens va faltar “el picnic de diumenge”, això sí. Volíem fer-lo, però no ens van deixar.
No el vam poder fer perquè vam trigar més de cinc hores a votar: la Guàrdia Civil espanyola ens anava anul·lant les web per poder-ho fer, i el nostre temps era violentat injustament. No vam anar de picnic perquè milers de policies obedients al govern del Partit Popular ens van ferir a totes i a tots: a les quasi bé 900 persones de manera brutal al cos, i a la resta, a l’ànima.
Que aplicaria la llei del més fort, Rajoy, ja ens ho havia dit feia deu dies, però potser no ens esperàvem que llencés a milers d’homes assedegats de poder i de violència contra iaies, criatures, dones i homes. Diumenge a la tarda, a més, ens va acabar de quedar clar que pel Partit Popular “legalitat” vol dir “força bruta”: ens ho han confirmat, sense que els tremolés res en dir-ho, com als policies, Soraya Sáenz, Enric Millo i Albiol. També ens ho confirmen el silenci de molts altres, i la gent que segueix argumentant que “el referèndum era il·legal”, i que “què esperàvem?”.
La legalitat de Rajoy és la de qualsevol mascle que no té res més que poder: la frase “he hecho lo que tenía que hacer” i la de “yo soy el presidente” se semblen molt a “la maté porque era mía” o a “en esta casa quien manda soy yo”. La legalitat dins la qual no hi era, el Referèndum, és la de milers d’homes amb porres, amb cascs, pegant a tothom però a més dient a les dones “tú a casa, venga”, la dels homes que violentaven els pits de la Marta a l’Institut Pau Claris de Barcelona.
La legalitat dins la qual no hi és, el Referèndum, és la de la militarització de les dones, la d’una Soraya Sáenz sense emoció al rostre i consignant als seus ministres, líders i altres adeptes, tot donant-los les paraules que ells ens han repetit cruelment un i un altre cop: “responsabilidad, sensatez, profesionalidad y proporcionalidad”. La legalitat en què se segueix emparant el govern de l’estat espanyol és la que nega la realitat i imposa als seus adeptes un dogma de fe, com ha fet sempre l’església patriarcal: “no ha habido referéndum”, “se han tomado acciones contra material electoral, nunca contra las personas”.
Fora d’aquesta legalitat vivim molta gent. També els milers de persones que van sortir diumenge a la tarda, a molts llocs de l’estat espanyol, a concentrar-se i manifestar-se contra la violència del govern del PP, la policia i la guàrdia civil a Catalunya. Ja ho sabíem, que els més de dos milions de persones que vam anar a votar diumenge vivim fora de la legalitat que violenta amb les estructures d’Estat.
Ara cal anar un pas més enllà: hem de pensar molt bé la Catalunya que volem ser. Que no hi càpiga cap discurs, ni cap estructura, en què la legalitat ni les ànsies de poder siguin més que les persones.
Demà comencem aturant el país.
I no, no ho oblidarem mai.
