Legalitat i legitimitat

"El desterrament del president, els consellers i elsdirigents ha posat de manifest a ulls del món la falta de llibertats, la tirania de la legalitat espanyola i la mentida radical del seu caràcter d'Estat de dret."

Des de l'inici del procés actual cap a la República Catalana independent va estar molt clar que la parella de conceptes que definia millor aquesta situació canviant era la de legalitat/legitimitat. Havia de ser el més adequat per a Catalunya perquè també és l'eix al voltant del qual es van lliurar una gran quantitat de batalles polítiques a Europa el segle passat.

 

Totes les tiranies de tots els colors van argumentar sempre amb el respecte a la llei vigent i el dret positiu, amb els quals disfressaven l'opressió i justificaven la repressió. En la seva forma més baixa, pròpia de la seva curtor d'enteniment, Rajoy identificava la llei vigent amb la democràcia, com si tots els dèspotes que el van precedir no haguessin anomenat sempre "llei" i "legalitat" a les seves barrabassades. Exactament igual que ell.

 

Pel contrari, gairebé totes les rebel·lions, lluites d'alliberament, moviments emancipatoris i revolucions es van fer en nom de la legitimitat. La força creadora dels moviments populars sorgia de la seva referència a principis, valors i drets inherents a la llibertat dels pobles i dels individus que uns sistemes injustos sense cap altra autoritat que la de la força miraven sempre d'extirpar-los.

 

A l'estat espanyol, una dictadura militar arnada, transformada en una monarquia autoritària i corrupta, tant el PP com el seu recanvi, el PSOE, coincideixen a invocar el respecte a la llei com a base inexcusable de qualsevol acció política. al cim d'aquesta obligació hi ha el respecte a la Constitució, llei de lleis i font del dret d'un règim que deu el seu origen a un cop de militars delinqüents, seguit d'una guerra civil, quaranta anys de tirania casernària i uns altres quaranta de monarquia imposada per la voluntat omnímoda del dictador i que encara perdura, per a vergonya de tots.

 

Bé, de tots no. Els militants i votants dels partits dinàstics, PP, PSOE i Cs, estan molt satisfets d'un règim que només s'aguanta per l'abús, la força i l'arbitrarietat al qual, ben ufans, anomenen "Estat de dret". El seu sentit del ridícul inexistent els duu a comparar un país amb jutges com Llarena, mitjans com TVE, partits/associacions de lladres com el PP, esglésies paràsites com la catòlica i periodistes com els energúmens de la COPE amb països com el Regne Unit o Alemanya. En comparació amb aquests llocs, parlar de llei a Espanya és un sarcasme.

 

Alhora, el moviment independentista ha invocat sempre el principi de legitimitat per fonamentar la seva acció. Acostuma a xocar amb un ordenament jurídic injust i arbitrari concebut per disfressar l'opressió d'una oligarquia nacionalcatòlica per la qual el país és el seu tros i el PSOE, el seu capatàs. Part de l'independentisme modula la seva invocació de la legitimitat amb un estira-i-arronsa al camp de la legalitat que l'Estat acota i fa servir per als seus fins. Tant la política parlamentària al Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya com l'empresonament dels presos i preses polítics s'inscriu en aquest horitzó de lluita. Sens dubte té un alt valor simbòlic i mobilitzador perquè el seu exemple manté viva la indignació i la flama de la resistència popular. Però té una eficàcia reduïda en el progrés del moviment emancipador perquè es juga al terreny de la legalitat, on hi ha uns actors immorals amb les cartes marcades: policies corruptes, jutges prevaricadors, polítics deslleials i mitjans sectaris. De fet, la fi d'aquesta injustícia carcerària no depèn dels mateixos presos polítics sinó de l'èxit del conjunt del moviment.

 

 

Aquest ve més garantit per la part que ha triat l'exili en manifesta desobediència d'una legalitat despòtica i en atenció al principi de legitimitat. El desterrament del president, els/les consellers/es i els/les dirigents, en internacionalitzar la causa de la independència de Catalunya ha posat de manifest a ulls del món la falta de llibertats, la tirania de la legalitat espanyola i la mentida radical del seu caràcter d'Estat de dret. Avui tot el món sap que Espanya té presos/es i exiliats/des polítics/polítiques i que l'única forma d'acabar amb aquesta anomalia a l'Europa de les llibertats és obligar l'estat espanyol franquista -administrat per qualsevol dels dos partits dinàstics, PP o PSOE- a seure a una taula de diàleg i negociar una sortida civilitzada al conflicte que respecti el dret a l'autodeterminació del poble català, permeti el seu exercici i accepti el seu resultat.

 

En aquell moment, gràcies a l'acció interior i exterior de l'independentisme, la seva defensa davant una legalitat tirànica i la seva lluita basada en el principi de legalitat democràtica, la República Catalana serà una realitat palpable. I serà aquella República, sostinguda en la voluntat majoritària en favor de la independència en unes properes eleccions, la que posarà en llibertat als presos polítics catalans.

 

Comentaris