Hi ha moltes històries tristes. Hi ha novel·les, contes, pel·lícules i novel·les gràfiques molt tristes. Fa una pila d’anys em vaig llegir la història més trista de totes les que mai he llegit i no era cap peça de ficció, era un llibre d’història sobre la revolució russa. Quin malson disfressat de somni, quin desastre col.lectiu més bèstia va ser tot allò, quina enredada més gran al poble rus! Evidentment que el tsar i el règim feudal i gairebé absolut que fins aleshores havia paralitzat Rússia eren un jou que els russos s’havien de treure de sobre, però aquella etapa tan curta i de conseqüències tan devastadores, el poble rus no se la mereixia. D’aquella història tan trista en van sortir, a mesura que es pervertia la revolució de cap a peus, una pila de monstres i milions de cadàvers de russos innocents que es van anar apilant durant dècades. En paral·lel, com ja havia fet a totes les èpoques anteriors, la literatura russa ens anava donant perles, algunes d’elles, entre les millors del que té la humanitat, tant els que agraïm de cor poder llegir-les com els que les ignoren i viuen tant tranquils tota la vida.
Fa uns dies, m’ha caigut a les mans un volum d’aquests que no omplen pàgines de compromís a les seccions de cultura ni fan perdre gaire el son a cap crític, amb piles de volums d’obligada lectura i ressenya als suplements literaris corresponents. Es tracta de «Diarios de la Revolución de 1917» de Marina Tsvietàieva (Acantilado), un recull de fragments dels diaris que l’escriptora va anar gargotejant mentre les passava magres al seu país durant aquells anys. La Tsvietàieva era poeta i estava molt acostumada a observar i bussejar en el llenguatge a fi de trobar les paraules precises per donar a cada idea, sentiment, ofec, llàgrima i esperança la seva forma exacta. Per tant, es tracta d’un llibre concentrat, dens i alhora revel·lador, absolutament lluminós i transparent. De vegades, els poetes tenen aquestes coses: quan es posen a fer prosa saben donar-li una claredat especial que els que no fan versos no produeixen però que saben reconèixer, si són honestos. La Tsvietàieva fa diana en el seu propòsit i com més pàgines passem, més angoixats ens sentim. En un punt determinat, parla de diferents personatges de les «Ànimes mortes» de Gógol: Nozdriov, el trampós, Koróbotxka, la vídua ximple, Manílov, el sentimental idiota, i Txítxikov, l’estafador. Diu que Moscou n’està ple, d’aquests arquetips ridículs, però, en canvi, no hi ha Gógol. I afegeix «Seria millor a l’inrevés».
Llegint la Tsvetàieva no hi ha manera de no pensar en l’Anna Akhmàtova. Van viure vides força diferents però van ser perseguides i represaliades pels mateixos motius. Van escriure versos terribles per intentar parlar de la veritat i ser lliures. En la nostra llengua, a més, van ser traduïdes totes dues per la Maria-Mercè Marçal en col.laboració amb Monika Zgustova. Fa uns set anys, la col·lecció La butxaca d’Edicions 62 va publicar un volum únic amb poesia de totes dues, però jo recordo uns volums salmó i blavós dels Llibres del Mall, que corren per casa, els que van publicar originàriament les traduccions de la Marçal. He vist per internet que alguns volums d’aquella editorial mítica que la Marçal, el Ramon Pinyol Balasch, la Gemma d’Armengol i el Xavier Bru de Sala van fundar el 1973 es venen per menys de 2 euros.
