A l’època actual, en un món tan complex com el nostre, una pluja de notícies ens sotja de manera permanent i no disposem, generalment, d’eines prou eficaces com per a poder-les interpretar de manera adient. Hi ha un bombardeig constant d’informacions, en l’oceà de les quals no sempre és fàcil de destriar l’objectivitat, la veracitat i la realitat, bo i separant-les de la mentida, la tendenciositat i la manipulació. Feliçment, ningú no és expert en tot, i la majoria, comptat i debatut, acabem sent especialistes en no-res. Per això, a tots plegats, a més d’informacions, ens cal també opinió, saber què pensa, davant uns temes determinats, gent que ens inspira confiança i que manté una certa autoritat moral, davant alguns sectors de la societat. Però el ritme accelerat que duem, alguns camins vertiginós i tot, entre naps i cols, ens impedeix sovint de llegir íntegrament, atenta i pausada, articles d’opinió que ens poden ser útils en algun moment.
És llavors quan anem rutllant a cop de tuit, a partir de la lectura que ha fet d’altri dels textos en qüestió. Sembla com si, feta la feina de lectura per uns altres, ja ens estalvia de fer-la a nosaltres i donem per bona la síntesi argumental que hom n’ha escrit. I, a l’hora de llegir, un text dóna per a molt i no tothom hi veu el mateix, sobretot si se’n treu de context una frase, se n’escapça la literalitat o bé se’n tergiversen les afirmacions. Cap lectura, doncs, no és neutral, i tothom, ça i lla, té interès a remarcar els aspectes que més s’acosten a les seves conviccions personals, prèvies ja a la lectura de l’article. En aquesta situació, per tant, podem parlar, sense embuts, de lectures interessades, la projecció posterior de les quals es fa més d’acord amb el que hom pensa, que no pas amb allò que s’ha llegit i, per tant, que ha escrit l’autor de l’article o de l’entrevista.
Com que això m’ha passat a mi, en qualque ocasió, i hi ha qui m’ha fet dir coses que mai no he dit, voldria sortir al pas, ara, d’alguna llufa que se m’ha penjat darrerament, a despit que el 28 de desembre ja quedi lluny. He vist reproduït, en més d’un lloc, que un servidor de vostès era contrari a la unilateralitat i que, a més, reconeixia que l’ús d’aquest procediment era un fracàs. On vas a parar! Res més lluny del meu pensament. Anem a pams: sóc partidari de la unilateralitat, justament perquè sóc partidari de la independència i, fins que no es demostri el contrari, les proclamacions d’independència sempre acaben fent-se de manera unilateral. És el país que es vol alliberar el que declara la seva independència i no pas, contràriament, l’estat del qual es vol desempallegar aquell qui ho fa. La independència la declares, no te la declaren. I això es fa només del costat de l’alliberat, no des de la banda de l’opressor.
Però crec que, sense caure pel pendent que arrossega una innecessària i inútil cursa de desqualificacions i retrets, talment una perdigonada urbi et orbe –traïdors, botiflers, incompetents, covards, etc.- la simple apel·lació a la unilateralitat no es revesteix, tanmateix, de cap condició miraculosa perquè aquesta esdevingui un sinònim d’èxit que converteixi l’objectiu desitjat en realitat. Perquè, de fet, hi ha unilateralitats precipitades, sense que es donin totes les condicions adequades per a un triomf, i d’altres que són clarament exitoses. I abans de recórrer un camí que dugui a una destinació concreta, hom ha de saber quant de camí pot fer sense prendre mal, de quanta força i resistència disposa per a poder fer tot el trajecte en les millors condicions. De vegades, per més endavant que s’hagi arribat, cal tenir la valentia d’aturar-se i, sense renunciar a l’objectiu, ni perdre’l de vista en absolut, adquirir les forces suficients que et permetin d’arribar-hi. Altrament dit, amb un 47,5% pots arribar molt lluny i hi hem arribat, però ni de bon tros arribes al final del trajecte.
Confondre una estació de tren, força avançada en el recorregut, amb l’estació final, és un error polític de gran magnitud, perquè sense l’energia suficient et quedes aturat enmig de la via, amb el risc que maquinista, interventors i altre personal de servei acabin davant d’un jutjat, a la presó o a l’exili. Sobretot si, com va passar l’1 d’octubre, amb tot el món mirant-nos, la manca d’iniciativa política, sense resposta ni reacció immediata -i no em refereixo a la denúncia de la violència policial, que sí que hi va ser- hom va desaprofitar l’oportunitat de fer un pas endavant inequívoc, com a mínim convocant aquella mateixa nit unes eleccions, amb tota la força moral i la legitimitat democràtica per a fer-ho. Les coses haurien estat ben diferents, però sembla que, a l’hora de la veritat, hi ha sempre desconcert per saber quines decisions cal prendre i com emprar, a favor nostre, l’onada popular i democràtica en clau alliberadora.
Un resultat, en canvi, que representi la majoria de la població, folgadament més del 50%, ens acosta molt més a una unilateralitat exitosa, que no pas un que hi estigui per sota. Només en aquestes condicions podrem anar pel món amb prou autoritat com perquè algú comenci a escoltar-nos, a no veure’ns com un conflicte intern espanyol o talment un populisme nacionalista desestabilitzador. I sí com un conflicte polític que ha de ser resolt políticament, és a dir, a les urnes i amb pressió internacional. En un estat sense cultura ni tradició democràtica, el pacte amb l’estat -per fer un referèndum decisori i vinculant, per convocar unes eleccions plebiscitàries o, simplement, per negociar els termes concrets de la separació, repartiment de béns i deutes, etc.- només el pots aconseguir per la força de les urnes, amb un resultat que sigui inqüestionable, aquí i fora d’aquí, i no pas partits pel mig, amb un paisatge humà gairebé idèntic a una banda i a l’altra. Existeix, doncs, la unilateralitat des de la minoria social, inferior al 50%, i la unilateralitat de la majoria no sols parlamentària, sinó també social, superior al 50%. Amb la primera pots fer moltes coses, però amb la segona, amb la intel·ligència política adient, pots fer-les totes.
És quan tens aquesta majoria inequívoca que estàs legitimitat a tirar pel dret, per la via unilateral, havent fet, però, prèviament, els deures imprescindibles: treballar-te, discretament i seriosa, possibles aliats internacionals, cercar els crèdits suficients per fer el pas de la comunitat autònoma dependent a l’estat independent i anar reforçant els mecanismes diversos que, a l’hora de la veritat, et donin el control del territori. Sobretot en aquest darrer cas, és del tot essencial fer que vagi augmentant el nombre de partidaris de la independència, per motius molt diversos, i procurant fugir del vedat identitari, atesa la complexitat enorme d’identitats que hi ha en el si de la nostra societat. Perquè, ja ara mateix, hi ha molta gent que és partidària de la independència i que no es considera independentista i no és cap joc de paraules. Tampoc és balder de recordar que la repressió contra la llibertats a Catalunya és, alhora, repressió contra les llibertats a Espanya i d’això, ai las, haurien de començar a adonar-se’n més demòcrates espanyols dels que ja ara ho fan.
L’amplitud de la majoria és l’arma més potent a què podem aspirar. I aconseguir-la ha de ser prioritari per a recórrer el tros de trajecte que ens ha quedat per fer. Com més aviat abandonem l’escalada de retrets mutus, les batalles de sigles per l’hegemonia electoral, i la mirada curta sobre el trajecte a recórrer, més aviat arribarem a l’estació final. No arriba abans a meta qui més corre per un camí que no controla del tot, perquè no és seu del tot -sobretot si no sap mai quines dreceres cal prendre-, sinó qui transita per un traçat que l’hi duu amb més seguretat i més garanties, perquè n’és el soci majoritari. Sí rotund, doncs, a la unilateralitat que ens dugui a guanyar la llibertat, perquè l’altra ens ha dut on ara som.
