En aquell temps, i transcorreguts uns anys de la miraculosa conversió de Convergència i Unió a l’independentisme, després que la coalició hagués mostrat gran humilitat en el gest de desfer-se, i voluntat de rebatejar-se segons ritu indepe, després d’anys de malediccions de legislatures inacabades, els apòstols que resistien miraven de mantenir vius els ensenyaments del messies.
Eren els temps en què, a més, a nom de la constitució, de la legalitat i de la justícia, Catalunya restava intervinguda: mesos de pèrdues de moltes llibertats, temps de lliure albir d’acusacions, temps de fer girar les veritats. Dit sigui de pas eren temps, també, de sortir les gents als carrers a protestar contra els preus dels lloguers, contra la potència de les especulacions, eren temps de créixer la precarització de les contractacions laborals, d’escoles i d’universitats públiques amb pocs recursos, d’alts nivells de contaminació, i de models econòmics legislatius i polítics que prioritzaven el llibertinatge dels grans inversors.
Els apòstols, però, esperaven el retorn del messies que “els havia estat destinat” i, a voltes, fins i tot, anaven a trobar-lo a terres estranyes, on ell n’era també profeta. Així va ser que, entre dos solsticis, quan semblava que arribaria novament la nit més obscura, alguns dels apòstols viatjaren i tornaren amb un escollit: “Tornaràs a casa i parlaràs al poble com si fos jo: diràs que tu no ets tu, sinó jo, que hi ets però que voldries no ser-hi, i en el teu cos esperareu la meva ànima”. I així va ser que un dissabte de parlament l’escollit es va presentar a la nació.
L’endemà, com que tot allò era de Déu, fou de debò, i el profeta va rebre amb goig, a terres estranyes, la notícia de l’abstenció de la CUP: la llum esvaïa, amb tota la provisionalitat de les circumstàncies, l’arribada d’una altra nit llarga, d’un nou temps de campanyes i d’eleccions.
Entre la tarda de dissabte de parlament i dilluns de glòria, el setè dia de rebre el designi del messies a terres estranyes, l’escollit va descansar. I descansant –i potser llegint twitter, i escoltant la ràdio-, va pensar. I en pensar va refer el que havia de ser el seu segon discurs. Com el Noé de l’Antic Testament, l’apòstol escollit per a encarnar el messies va omplir la nau de fonamentals, d’imprescindibles: de tot allò que generacions rere generacions havia permès sobreviure la política dels patriarques, la dels messies i la dels apòstols. Va ser així que, a fi que no s’extingís aquesta política, va fer-hi entrar una mica de cohesió, un xic de diversitat, un parell de drets fonamentals i algunes sigles com, per exemple, les d’LGTBI al missatge encarnat.
Els apòstols, aquell dilluns de glòria, en acabar la cerimònia, es reuniren novament per decidir des de quin despatx faria d’encarnació l’escollit.
Qui tingui orelles, que escolti.
