Lara té raó (en part)

"Té raó quan es proclama catalanista? Tanta com vulgui. En té menys –o no en té gens– quan compara les virtuts i les conseqüències d'aquest "catalanisme" amb els dels altres"

En una entrevista publicada a El Mundo que Salvador Sostres va arrencar l'altre dia a José Manuel Lara Bosch, l'empresari del llibre, la premsa i la banca concretava amb detalls la seva posició en aquest procés nostre de cada dia. Les afirmacions de l'accionista més visible de Grupo Planeta resumeixen i simplifiquen una opció més general i estesa entre alguns grans homes de negocis catalans. Convé repetir-ho: entre alguns. Lara Bosch s'ha manifestat darrerament diverses vegades contra la independència de Catalunya amb el punt d'exaltació, seguretat i vanitat que el caracteritza. Un punt que tant el fa recordar al seu pare, que va substituir el radicalisme africanista per l'habilitat mercantil, però que sempre va mantenir viva la coïssor autoritària i perdonavides.

José Manuel Lara Hernández va ser capaç de substituir la fe violenta del capità d'infanteria que va ocupar Barcelona el gener de 1939 "al paso alegre de la paz" per la intel·ligència de l'editor eclèctic i aparentment tolerant que anteposa l'efectivitat del negoci a les pròpies conviccions. Així s'entén que l'oficial del bàndol franquista que va entrar per la Diagonal el darrer dia de la Catalunya Republicana fes guanyar el Planeta l'any 1976, un any després de la mort del seu caudillo, a Jesús Torbado, que proposava en la novel·la En el dia de hoy la ucronia d'una victòria republicana en el 39. Una victòria que hauria estat fatídica per als franquistes i per al mateix capità Lara Hernández.

Empeltat de seny –de cague català, segons tradueix el seu fill–, José Manuel Lara pare es va obrir pas en un món –l'editorial– en què, per fer negoci, preval la transversalitat i la jugada llarga, de punta a punta a través de totes les ideologies. Una pràctica editorial que el seu fill ha adquirit amb més ambició encara, però que ha deixat de costat a l'hora de prendre posicions en el món dels mitjans de comunicació. Potser algun dia qui subscriu aquestes línies explicarà l'aventura –segons com, desventura– del diari Avui en mans d'un editor que es va presentar com algú que sesentia capaç de combinar dos mitjans d'ideologies contradictòries, però que al final sempre es decantava molt més per l'un que per l'altre. Per a què enganyar-se? La ideologia hi compta, també, encara que sigui entre negocis, i José Manuel Lara Bosc en té, i decidida.

L'editor de Planeta és un home d'èxit. Ha mantingut el negoci del seu pare i ha fet bona la dita popular que fa referència a la segona generació d'una empresa familiar. N'ha malmès, també, una part, de l'èxit, amb inversions ruïnoses, però això ni ho explica ni li ho retrau ningú. Per tant, aparentment, pot proclamar amb autoritat: "Jo, de fet, com a empresari català, ja lidero Espanya. Espanya és l'únic gran país en què la capital editorial no coincideix amb la capital política, sinó que està on jo visc, que és Barcelona. Això és liderar. Liderar Catalunya i liderar Espanya. Així és com es guanya". La vanitat i l'agressivitat sovint enlluernen. La rotunditat d'algú que sempre ha trepitjat fort pot fer confondre la realitat. José Manuel Lara Bosch té raó en aquesta primera part? Sí o no. En primer lloc, no cal entendre el món dels negocis com una cursa de lideratges virils. I si ho fem així, Barcelona –que és com Milà en el món de l'edició, tot i que Madrid és molt més potent que Roma– ha cedit molt en els darrers anys. I encara més si es considera el món de l'edició discogràfica o de la producció televisiva i audiovisual. Contra la potència de Barcelona han bregat durant dècades – sobretot, a partir dels vuitanta– els poders de l'Estat, obsedits a convertir Madrid en l'únic líder. Malgrat els crits de mascle dominant de l'editor de Grupo Planeta. Per això, quan José Manuel Lara Bosc afirmar rotund que vol "una Catalunya forta, potent i brillant que lideri Espanya", cal demanar-li que repassi el concepte literari d'oxímoron. No es pot ser "fort, potent i brillant" quan hi ha un altre que concentra molt més poder i que es reserva en exclusiva la fortalesa, la potència i la brillantor. Barcelona, líder sense el permís d'un Estat que no vol. Si Lara Bosch pretén ser conseqüent, només ha de pensar per un moment si seria possible una Antena Tres Televisión funcionant des de Catalunya. Ell ha cedit en la localització del negoci. Així és com es guanya.

Afirma també l'editor de Planeta, sobre ell mateix: "Fixa't si sóc catalanista, i fixa't si crec en Catalunya, que jo no vull un país que en el pitjor dels casos sigui com Moldàvia i en el millor, com Dinamarca. Per què hauríem de conformar-nos amb aquestes engrunes?". El terme "català" i el terme "catalanista" pateixen apropiacions indegudes, és cert. Tant com reivindicacions que descaren complexos. José Manuel Lara Bosch és català? Només n'és qui vol, en un país en què no hi ha nacionalitat oficial pròpia. Qui és espanyol? Oficialment, qui en té la nacionalitat. I el DNI o el passaport. Extraoficialment, qui vol. Qui és català? Oficialment, qui està empadronat en qualsevol municipi deles quatre circumscripcions provincials. Extraoficialment, qui vol. Lara Bosch vol ser-ne? N'és. I no hi ha res més a dir. Qui és catalanista? Qui vol i se'n proclama. Josep Piqué reivindicava fa anys el catalanisme moderat. Cap problema. L'editor de Planeta també se'n sent com el seu empleat? Per a ell el pollastre, la pau i la paraula. Ningú n'expedeix títols oficials. I si algú li'n nega la condició, que no li faci cas. Allò que crida l'atenció, però, és la insistència en la proclamació. Perquè potser amaga inseguretats o contradiccions que no pot curar ningú.

Ara, dit tot això. Tan dignes resulten Moldàvia o Dinamarca, per a aquell que no apami la vida segons la llargària de la pixarada de mascle, com qualsevol regió espanyola. O més. Les "engrunes" són molt opinables. N'hi ha que viurien millor com a danès de primera que com a espanyols de tercera. Lara té raó quan es proclama catalanista? Tanta com vulgui. En té menys –o no en té gens– quan compara les virtuts i les conseqüències d'aquest "catalanisme" amb els dels altres.

En aquesta mateixa línia, proclama, desafiant: "Què han fet elsindependentistes per Catalunya? Què han fet per Catalunya els que m'acusen de no ser catalanista? Jo sóc el primer editor en català a Catalunya i el primer editor en espanyol en Espanya i la meva empresa està a Barcelona i és catalana. Qui és més catalanista? Qui més parla o qui més fa? Ser independentista no és l'única manera d'estimar Catalunya ni la més intel·ligent. Té més sentit liderar Espanya que trencar-la". Aquí José Manuel Lara Bosch es dispara, seguint la tradició familiar. I no té raó. "Fer per Catalunya" és un concepte molt discutible. Com "fer" per Espanya o pels Estats Units. D'entrada, els empresaris "fan" bàsicament per ells mateixos. I "fan" tant per la societat on viuen com el que fa el que pot. José Manuel Lara Bosch "fa" tant per Catalunya, si vol mirar-ho així, com el darrer dels seus empleats que s'estimi el país i pagui els seus impostos. Perquè ell no seria res sense aquest empleat. I Catalunya, tampoc.

No hi ha ningú que acusi José Manuel Lara Bosch de "no ser catalanista". I si n'hi ha algú, no se n'hauria de preocupat gaire. Els carnets de les adscripcions ideològiques o nacionals els redacta el dimoni i els reparteixen sovint els idiotes. O els miserables. No n'hauria de fer cas, tant líder com se sent. Cadascú que vulgui estimar Catalunya ho ha de fer com ho cregui més convenient. Jugar a les comparacions és d'un infantilisme feridor. O d'un reduccionisme perillós. Pel que fa a la intel·ligència, potser la manera menys intel·ligent de fer-ho és no deixar-la ser com volen la majoria dels catalans. D'amors conjugals o filials n'hi ha molts. I uns quants són altament corrosius. Té més sentit liderar Espanya que trencar-la. Dèpen. Depèn de si et deixen liderar-la. Trencar empreses o famílies de vegades és un gran encert. Mantenir-les pot ser una terrible calamitat. En el món civilitzat.

Enfila la recta final de l'entrevista José Manuel Lara Bosch amb una sentència casernària: "El seny és el cague que els catalans sentim davant qualsevol situació que pugui perjudicar-nos. Llavors baixa l'exaltació i s'imposa el seny, la moderació, i per això a Catalunya a l'hora de la veritat gairebé mai passa res". És una manera diàfana d'interpretar el tòpic. Potser sí que el seny català és el cague universal. L'editor té raó. Però també s'hauria de preguntar què el justifica històricament. Quantes derrotes i quanta sang. I també per què ell mai sembla un cagat.

La gran sentència resolutiva, lapidària, però, arriba al final: "Això acabarà amb Rajoy oferint una sortida a Mas, quan Mas es tranquil·litzi i renunciï a la ruptura. La sortida serà un pacte fiscal moderat i un cert blindatge del català". Aquí ja no hi ha raons ni raó. Tot depèn de Mas? "Això" acabarà quan el president de la Generalitat "es tranquil·litzi i renunciï a la ruptura"? Sense comptar amb ningú més? Més que de catalanisme, l'actitud que no amaga gens la frase és de despotisme. Il·lustrat, per la condició de qui la deixa anar. Un pacte fiscal "moderat" i "cert" blindatge del català poden ser el millor dels mons per al senyor José Manuel Lara Bosch. Però això, senyor editor, no és liderar res, és pitjor engruna que la moldava o la danesa, no és fort, ni potent ni brillant. No és fer res per aquest país. Fins i tot, malgrat l'enorme fetge que aguanta de la definició, no és ni catalanista. I no ho justifica ni el cague, perquè és, senzillament, ridícul.

 
 

Comentaris