Recordo molt clarament una imatge d’un àlbum del Barça de Cruyff (com ara diuen que el de les Sis Copes és el d’en Guardiola…). Hi sortia Josep Lluís Núñez amb la Copa d’Europa de Wembley. Sota el seu posat, un peu de foto: “El president triomfant”. Doncs bé, en Laporta ja és triomfant, no sis sinó unes quantes vegades més. I ara es proposa anar i triomfar també en l’arena política. Però cal aconsellar-li que comenci a marcar-se objectius ambiciosos perquè el primer triomf ja l’ha aconseguit a l’estil Helenio Herrera, sense baixar de l’autocar. Joan Laporta ja ha triomfat perquè, sense ser-hi, tothom en parla. I sobretot, perquè tothom el critica. Diana.
Té més de mig camí traçat, i gairebé tres quarts si hi sumem que el coneixen arreu del país, i no només de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sinó també de La Mina a Sant Gervasi, i de Sants al Poblenou. Ha estat del tot reveladora (còmica en algun cas), la reacció dels partits catalans a una entrevista on bàsicament Laporta hi ha dit el mateix que va deixant anar de fa mesos (potser anys). Com s’han destapat els partits catalans?:
CiU, desorientada. Primer fa que hi reaccioni el bo d’en Josep Rull. No volien posar-hi un primera espasa, però van haver d’acabar fent-ho amb l’Oriol Pujol. Això sí, tots dos com fent-se els desmenjats. No mosseguen però miren de treure importància al factor Laporta. Bon intent. O no. De fet, no. Perquè queda massa palès que no acaben de veure clar si Laporta els ajudarà a aconseguir el que fa anys que persegueixen sense èxit, o si els deixarà a les portes de la terra promesa ara que ja la veien a tocar.
El PSC ha reaccionat amb intel•ligència, però en espanyol. “Bienvenido al club”, va deixar anar l’hàbil Iceta, com dient que si Esquerra s’acaba estampant el PSC no tindrà problemes en abraçar de nou el guionet i les sigles PSOE de cognom (vaja, com sempre, però de nou sense dissimular), i qui sap si fins i tot tirar pel dret a la basca. Als d’Esquerra, si no s’espinyen, sempre els tindran, i pocs gestos que els demanaran. El PP, a Catalunya, igual.
Esquerra ha aportat part de la reacció més histriònica. Segurament junt amb ICV-EUiA, els amics d’Evo Morales, de Fidel Castro i d’Hugo Chavez, a qui obviarem en aquest article per raons òbvies. Va Joan Ridao, com sabem tots, paradigma d’humilitat, i recepta grans dosis d’aquest gènere. Però no només s’atreveix a dir que cal un estil cartoixà per ser en política catalana, sinó que a més renega dels màrtirs i messiànics (ell, un del partit d’en Carod). N’hi ha que fan córrer que Ridao ja s’està preparant pel dia després de les properes eleccions al Parlament. Vagin vostès a saber. En tot cas, la seva poc mesurada compareixença d’ahir no va ajudar gaire a transmetre una imatge de fortalesa i de confiança respecte del seu líder actual, Joan Puigcercós, qui per cert en els últims mesos no s’ha fet més fotos amb Joan Laporta perquè l’agenda i la prudència del president blaugrana no li ho han aconsellat. Hi veien una esperança per mirar d’amortir el daltabaix que ara ja intueixen inevitable.
Per últim, ha vingut l’espanyolisme més tronat, en tromba. Que si la Camacho exigint coses a can Barça quan ella no té ni força per reclamar res en veu alta a casa seva, a can popular. Que si els de Ciutadans (sí, encara existeixen), amb declaracions amb posat crispat estil Acebes, rebotats perquè fa molt de temps que no són novetat i els histeritza que ho sigui un altre. Fet i fet, ells van deixar d’aportar res de nou el dia després d’aquell striptease del Rivera i dels tres diputats que van obtenir i ja no tenen. Als representants de l’Espanya més anticatalanista els entenem la rebequeria. D’altra banda, és interessant veure com busquen a la desesperada un antagonisme amb Laporta, ara que veuen clar que posar-se amb Esquerra pel flanc independentista no els computa.
Doncs això. Que veurem si Laporta triomfa o no en escons. Però de moment ja ha triomfat políticament abans de posar oficialment un peu al Parlament. A pocs mesos per la cita amb les urnes, ha destapat pors i febleses dels seus hipotètics adversaris, i s’ha erigit (sense acabar de fer el pas) en l’únic que aporta una perspectiva de diferència, d’espectacle, de moviment en aquesta política nostra que tant necessita d’una bona sacsejada.
