El populisme no es pot entendre sense un lideratge fort i carismàtic. Les propostes populistes més famoses van sovint associades a estats democràtics febles i, preferiblement, sud-americans o africans. Les crisis econòmiques, la pobresa i la corrupció han col•lapsat, una i altra vegada, el sistema democràtic d’aquests estats, per derivar després cap a populismes de dreta i d’esquerra que tenen en comú un discurs farcit d’èpica, de messianisme, d’enemics exteriors, de solucions senzilles per a problemes complexos, etc. i habitualment rupturista respecte a l’ordre constitucional establert, amb les elits político-socials i amb les relacions internacionals vigents.
Amb perspectiva, aquests populismes -per norma general- han derivat cap a règims totalitaris amb dosis més o menys altes de corrupció. Dins d’aquesta lliga han jugat líders com Collor de Mello al Brasil, Fujimori al Perú, Ménem a l’Argentina, Abdalà Bucaram a Equador, etc.
La versió europea del populisme no ha assolit el grau d’embrutiment polític assolit en altres continents, bàsicament perquè rarament ha aconseguit el poder, però els ingredients són ben bé els mateixos. Qui no coneix l’italià Silvio Berlusconi? Qui no recorda Pim Fortuyn als Països Baixos o Jörg Haider a Àustria? Són tres exemples de populisme que van posar (han posat) a prova els sistemes de partits tradicionals als seus respectius països des de derives ideològiques ben diferents. Berlusconi esdevé en un líder mediàtic gràcies a la seva vinculació al futbol i a la TV; Pim Fortuyn sorgí dels sentiments xenòfobs latents a la societat holandesa i Haider és el renaixement del feixisme disfressat amb trets pseudotecnòcrates i a l’hora, tradicionalistes.
Aquests tres líders populistes europeus són potser els que més han destacat (o continuen destacant) des del punt de vista mediàtic. Són tres lideratges populistes que també ser.
Weber vinculava el lideratge carismàtic a a la devoció i afecte del poble cap el líder gràcies a les dots sobrenaturals d’aquest, com ara l’heroisme, el poder intel•lectual i / o les capacitats d’oratòria. Dins d’aquesta tipologia, Berlusconi destacaria per ser un intent d’heroi nacional, mostrar-se com a l’encarnació de la nació italiana (a través de la seva identificació amb els èxits futbolístics) i presentant-se com a campió del liberalisme econòmic (a través de l’èxit empresarial); Fortuyn representaria el poder intel•lectual a través d’un discurs antiislamista i antiimmigració molt ben travat; i Haider, fins a la seva mort el 2008, va basar el seu lideratge en la seva capacitat d’arengar el seu auditori i va ser sempre reconegut com un bon orador.
A Catalunya, en comparació amb altres democràcies europees, el populisme és un fenomen nou. Però, amb una abstenció propera o superior al 50 % en algunes conteses electorals, amb una crisi econòmica galopant, amb una preocupació creixent per la immigració, amb una desafecció política creixent… Però, hi ha analistes polítics que auguren l’entrada de noves formacions populistes al Parlament de Catalunya. Anglada, Nebrera, Laporta, Carretero… i versions més frikis, com Ariel Santamaria, són fruit d’una certa crisi de sistema de partits tradicional de Catalunya.
Si tenim en compte els anteriors exemples de lideratges populistes a Europa, podem establir per analogia una ràpida tipologia dels nous lideratges populistes catalans. Laporta, el darrer en anunciar la seva entrada en política, semblaria apropar-se a un cabdillatge com el de Berlusconi, aprofitant la seva tirada mediàtica (o, més ben dit, la del FC Barcelona), i imitant-ne fins i tot les formes, emulant el “Forza Italia”, com demostra l’intent de registrar el lema o marca “Força Catalunya”.
D’altra banda, Anglada representaria el lideratge carismàtic basat en la capacitat oratòria o de caire és haiderià. Compartiria amb Haider els seus orígens feixistes i la capacitat de disfressar aquest discurs amb aires més moderns, i amb Fortuyn, el component xenòfob i la força dels seus arguments entre determinades capes socials afectades materialment o anímicament per la crisi econòmica.
Finalment, ens quedaria atorgar a Nebrera, Carretero o Santamaria, el lideratge carismàtic més intel•lectual. L’heterogeneïtat del grup fa difícil triar-ne un per sobre dels altres. Montserrat Nebrera ha destacat com una gran polemista a les tertúlies durant un cert temps, però és menys coneguda com a tenaç constructora d’un pretès discurs liberal-conservador modern. De moment, ens hem de conformar amb els seus articles a El Mundo, La Razón, El Periódico de Catalunya, El Economista, Avui i El Punt; a l’espera del seu web alternativa de govern. El nom del seu projecte polític sona pretensiós i grandiloqüent, cosa que li dóna un regust populista, però s’emmiralla en la UMP francesa, un tret que podria quedar bé en els llibres d’història si va a més (ja veurem).
Joan Carretero també destaca per exercir un lideratge de caire més intel•lectual. El líder de Reagrupament es presenta amb un discurs pragmàtic, senzill, directe i molt clar, i allunyat de la retòrica grandiloqüent i naïf que alguns cercles independentistes encara gasten com si el romanticisme encara fos vigent. Al component independentista li suma un discurs de reforma política basat en la democratització de les institucions, l’eficàcia administrativa i la transparència política, però que malauradament no està en sintonia amb el que passa al si de la seva formació política.
Finalment, Ariel Santamaria, líder de la CORI, i probable candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, és encara un fenomen local. No obstant, més enllà de la seva posada en escena i el seu look alternatiu kitsch, el discurs irònic, sarcàstic i, fins i tot, càustic de Santamaria, també el situaria entre els líders d’un populisme més intel•lectual. La CORI és hàbil en fer sortir les contradiccions del sistema i dels partits d’una manera divertida i clara.
Tot plegat, amb la gran incertesa sobre l’evolució de la crisi , amb l’alt grau de vot indecís, en blanc i que diu que no votarà, detectat pel CEO, i amb el desencís i rebot de molts catalans amb els polítics de sempre, no seria estrany veure bastants d’ aquests líders populistes asseguts als escons del Parlament aquest any. .. Brrrrr!
