Amb la immigració il•legal ens passa el mateix que amb altres qüestions, diguem-ne, tabús . Per exemple, la llengua o el pèssim nivell de l’ensenyament o la relació entre Catalunya i Espanya. Però això hi ha qui no ho vol entendre. El fàcil és recórrer als tòpics políticament correctes per poder fer una fugida cap endavant i aparcar la discussió de fons. I així és com confonem un “sense papers” amb un nou català; la defensa de la llengua pròpia amb el monolingüisme i un estatut d’autonomia amb una constitució quan, de fet, és una llei orgànica estatal. Em fa l’efecte que tenim mandra d’abordar les coses amb valentia. I quan algú s’ho planteja, de seguida surten els policies del pensament, que són tan castradors com els rectors de poble d’abans, per esbroncar el dissident i, en conseqüència, tapar una possible i legítima discussió amb l’olor de les essències. Més aviat amb el ferum del políticament correcte. I aquesta és la pràctica que empren alguns polítics i opinadors —tant se val que siguin d’esquerra com de dreta— per enganyar els antipolítics, que no és tan sols la gent normal i corrent, sinó moltes ONG, sindicats i fins algun partit antisistema. Hi ha, però, qui vol viure enganyat tota la vida i s’instal•la confortablement en aquesta zona gris tan dolça del políticament correcte, on tot són flors i violes. Una zona grisa que és com el triangle de les Bermudes: paranormal.
Una societat tan reglamentista com la nostra, que fa lleis per això i per allò i per a qualsevol altra cosa. les persones sense papers són una “patata calenta” que no vol cruspir-se-la ningú. Quan l’alcalde de Vic, el democratacristià Josep Maria Vila d’Abadal, va decidir, amb el suport de tot el govern municipal vigatà, que inclou PSC i ERC, que no empadronaria els immigrants il•legals es va muntar un sidral considerable. Segurament, el consistori de Vic va encetar la polèmica perquè cada dia ha de suportar la pressió d’una part de la ciutadania que no veu molt clar l’allau immigratòria i perquè els costos d’un augment exagerat del padró no són pocs i els ajuntament estan tant o més escanyats financerament que la Generalitat. No dubto que també devia influir en la decisió del consistori la presència a Vic d’una extrema dreta populista tan activa com és PxC. Les ONG i els defensors del políticament correcte van fer, tanmateix, el de sempre: titllar la mesura de xenòfoba i avall va. És l’actitud dels purs, per bé que caldria anomenar-los conservadors i fins i tot reaccionaris. Són com aquells que quan senten parlar de multilingüisme de seguida veuen perillar el català o com aquells altres que quan algú s’atreveix a dir que cal estirar les possibilitats que ens dóna l’autonomia arrufen el nas i comencen a detectar traïdors a pertot.
La polèmica sobre la norma dictada per l’ajuntament de Vic, que cal recordar que data del 29 de desembre del 2009, va durar el que va durar i es va abandonar, com passa amb totes les coses importants, d’un dia per l’altre. Fins que ha tornat a reprendre arran de la resposta de la comissària europea d’Interior, Cecilia Malsmström, a una pregunta de l’eurodiputat Ramon Tremosa sobre la legalitat de l’intent de la capital d’Osona de no empadronar els “sense papers”. Afirma Malsmström que si les autoritats tenen coneixement de la presència de persones irregulars al seu territori han d’iniciar el procediment d’expulsió o bé documentar-les. Per tant, la comissària no entra en la qüestió del padró, que em sembla que ja no discuteix ningú, ni tampoc en el paper que han de tenir els municipis en el control de la immigració irregular o, més en general, en la gestió de la immigració. Com queda la cosa, per tant? Doncs és ben senzill: els ajuntaments han d’empadronar tothom qui viu al municipi, perquè així ho exigeix la legislació estatal, però això no impedeix que un ajuntament informi (en terminologia políticament correcta es diria “denunciï”) a les autoritats competents sobre els “sense papers” que s’han empadronat al seu municipi. ¿Quin problema hi ha en el fet que l’administració local faci la seva feina i traslladi a qui en té la competència la informació sobre els “sense papers”? Que la consellera d’Acció Social i Ciutadania senti més còmode amb el “bonisme” que impregna les accions irrellevants del secretari d’immigració, el republicà Oriol Amorós, o que la secretària d’immigració espanyola, la socialista Anna Terrón, no faci la seva feina, no vol dir que no tingui raó la comissària europea quan els insta a “clarificar la situació tan ràpidament com sigui possible [per] reduir les zones grises i prevenir l’explotació d’aquests estrangers”. També ho podríem enfocar així, oi? Des de la necessitat de protegir els “sense papers” i, de passada, els nous catalans. Però no, els autoadjectivats de progressistes no ens deixaran discutir de veritat sobre la qüestió.
No vull insistir-hi, però no puc resistir-me a transmetre’ls només una mostra. Fixin-se en la circular, núm. 8, de la secretaria d’Ocupació i Migracions de CC.OO., emesa a Madrid el passat 9 d’abril i dirigida als responsables de migracions de les federacions i els territoris. Deixant de banda que tota la circular només parla de si cal o no cal incloure en el padró els “sense papers”, perquè així no cal parlar del que és de veritat el moll de l’os, també diu coses com aquesta: “Cabe denunciar que institucionalmente para la Unión Europea los extranjeros en situación administrativa irregular, que —lamentablemente— en todos los estados miembros de la U.E y en cifras globales pueden ser cientos de miles, simplemente no existen, o mejor dicho, no se les quiere ver, invisibilizándolos a efectos estadísticos, normativos y, lo que es peor, en cuanto sujetos de derechos fundamentales de las personas, lo que sin duda favorece la exclusión social y facilita la sobreexplotación laboral“. Ho veuen? És la manera políticament correcta de no agafar el toro per les banyes, de fugir d’estudi. Els ajuntaments que han de suportar la pressió de la immigració sense tenir els recursos per fer-ho i la comissària europea no pretenen fer invisibles els immigrants il•legals, només reclamen que qui tingui la competència de regularitzar-los o expulsar-los actuï. És demanar massa? No, és clar que no, però és millor aferrar-se a la grandiloqüència que intentar transformar la realitat, que vol dir, en primer lloc, dominar-la.
