El filòsof Peter Sloterdijk en el seu assaig Has de canviar de vida ens fa veure una clau de la condició humana: qui busqui homes trobarà acròbates. La distància que separa l’home de l’Edat Mitjana de nosaltres és que ells realitzaven les seves piruetes vitals sense xarxa ni arnès per protegir-se de la caiguda i nosaltres les fem amb tot tipus de proteccions. El que segueix sent igual és que tots, en algun moment de la vida, ens precipitem al buit després d’un salt arriscat i per falta de reflexos. En l’antiguitat, la caiguda arrossegava a la mort però, sense l’arriscat salt mortal, la vida estava encadenada a la pesta, la servitud, i la fam. El nostre és un salt diferent, en la mesura que sabem que sempre hi haurà algú mirant el nostre número per alertar-nos amb temps o per assistir-nos en la caiguda. L’acrobàcia més insensata queda compensada amb l’admiració que genera i la glòria assolida després de la pirueta, tant si en surt un il·lès com si no. En canvi, els salts comuns es consideren banals i propis d’autòmats.
En totes les èpoques els homes han mirat cap amunt per ser inspirats i sorpresos per la plasticitat impossible dels acròbates. L’acròbata de Sloterdijk és l’home d’acció, el que vol canviar la seva vida, que busca allunyar el fantasma del repòs, que fuig de l’estat de confort, que anhela tornar al camp de batalla per alliberar totes les seves forces per una causa justa, la vida. Podem estendre la metàfora de l’acròbata equiparant la imatge de l’equilibrista que camina per un filferro amb la nostra en avançar per un pas de zebra. La figura que descriu el funambulista, que sembla caminar suspès en l’aire, recorda al del somnàmbul deambulant en somnis; ambdós requereixen el màxim silenci per part del públic per poder seguir concentrat i, alhora, adormit. Arriscar la nostra zona de comoditat, el nostre estatus estable, només sembla possible si estem segurs que sota els nostres peus hi ha una xarxa que permetrà evitar una caiguda mortal. Qui busqui avui a l’home, el trobarà comprant xarxes i tot tipus de proteccions. Potser és aquesta la raó per la qual l’home modern s’avorreix tant de si mateix, en contemplar com un truc de màgia que no desperta cap sorpresa com que no suposa cap risc, cap coratge, cap sorpresa, cap sobresalt, cap perplexitat. Tothom coneix i sap com es realitzarà el truc que es realitzarà. I també el resultat. Tot és previsible.
No obstant això, ha hagut de ser un jove acròbata de 26 anys, Wu Yongning, que es va precipitar al buit des d’un gratacel de 62 pisos, segons una publicació del diari South China Morning Post, quan intentava fer una acrobàcia que li permetria pagar les seves noces i el tractament mèdic que necessitava la seva mare, el que ens adverteixi d’una senzilla realitat: hi ha homes i dones que segueixen desafiant a la gravetat per seguir aferrats a ella. El més difícil encara ja no és l’acrobàcia sinó retirar la xarxa que habita permanentment en les nostres vides.
