PP i VOX han participat en una marxa per la vida a Madrid, en concret i frontalment crítica amb la llei de l’avortament aprovada durant el govern de Zapatero. Ben cert és que durant el govern de Mariano Rajoy el PP no va canviar res i la qüestió plantejada per Ruiz Gallardón sobre l’eventualitat que els avortaments per malformacions del fetus fossin un cas de discriminació per consideració personal no van fructificar en res, menys encara quan Celia Villalobos, partidària de la reforma socialista sobre aquest tema, encara era poderosa dins del partit.
Almenys pel que fa a aquest particular i de cara a la campanya electoral, la gent ja sabrà a què atenir-se en un tema no menor: Ciutadans, amb la seva proposta de legalitzar els ventres de lloguer, òbviament no podia compartir una manifestació que vol posar el dret a la vida i la dignitat de la persona humana per sobre de qualsevol altre dels reconeguts a la Constitució, protegint així fins i tot el fetus que es dins de la mare.
La crítica central de la marxa es fa contra una llei a partir de la qual l’avortament deixa de ser un delicte amb les excepcions de responsabilitat que la política criminal feia en tres casos: l’eugenèsic (per malformacions greus del fetus, el criticat per Gallardón), l’ètic (quan l’embaràs és resultat d’una violació) i el terapèutic (per als casos de greu perill per a la vida física o psíquica de la mare) D’aquesta consideració penal es va passar, amb la llei impulsada per la ministra Bibiana Aído, a concebre l’avortament com un dret de la gestant durant les primeres catorze setmanes de la gestació, i amb total independència del parer del pare de la criatura que, en canvi, si la dona continua amb l’embaràs, sí està obligat a responsabilitzar-se de la criatura des del seu naixement i per sempre.
Plantejada pel feminisme radical com una manifestació de la llibertat de la dona a decidir sobre el propi cos i més enllà de la consideració moral d’aquesta disposició normativa sobre la vida, el que fa en realitat el suposat dret és alliberar l’entorn de la dona embarassada de qualsevol responsabilitat, amb la única càrrega de pagar l’operació amb fons públics. Perquè qui més interessat pot estar en que una dona avorti no és ella mateixa en un bon grapat de supòsits com a demostrat la “Xarxa Mare” allà on s’ha fet realitat, sinó tots aquells que veurien modificar-se la seva vida en el cas que no ho fes, i a qui importa molts menys que a ella mateixa, quina sigui la seva situació un cop produïda la “interrupció”. D’aquesta manera les clíniques de planificació familiar poden així ajuntar la gran paradoxa en diverses plantes de les seves instal·lacions, dedicant-n´hi una als naixements, una altra a la reproducció assistida i una tercera a acabar amb les gestacions no desitjades. Déu dóna faves a qui no té queixals també en un tema com aquest. Està bé saber de d’ara què pensen els partits sobre la vida.
