La venjança no és justícia

"El lema que presidia la concentració del 27 d'octubre passat a Madrid –"Justícia per a un final amb vencedors i vençuts"– no és un lema de justícia, és un lema de venjança"

Les declaracions de Mariano Rajoy i altres membres del Partit Popular contra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, que anul·la la doctrina Parot, produeixen calfreds des del punt de vista democràtic, però són perfectament lògiques tenint en compte que estem parlant d'una formació d'extrema dreta. El Partit Popular es tan al·lèrgic a la democràcia com els gats ho són a l'aigua. Una altra cosa és que no li quedi més remei que subordinar-se a determinats condicionants per tal de guardar les aparences, però la realitat el posa en evidència dia rere dia. L'únic problema és que no està sol. Vull dir que no té l'exclusiva de l'absolutisme. L'absolutisme és ampli i el trobem igualment en altres partits ultranacionalistes espanyols com Ciudadanos o UPyD. A tots tres, PP, Ciudadanos i UPyD, Nelson Mandela els ve gran. Davant d'un micròfon en canten excel·lències, això sí, però estan visceralment en contra dels principis que el van convertir en un líder de la pau arreu del món. Si Mandela hagués defensat la venjança contra els culpables de la segregació racial, encara ara n'hi hauria, d'apartheid. Però Mandela, que va ser condemnat a cadena perpètua i a treballs forçats, deia que els negres mai no serien lliures si no tenien la capacitat de perdonar. Per contra, en la manifestació madrilenya contra la sentència del Tribunal d'Estrasburg, que és democràticament impecable, vam poder veure, a més de banderes espanyoles i d'una representació de la caverna –amb Jaime Mayor Oreja, Ana Botella, Javier Arenas i Esperanza Aguirre al capdavant–, moltíssimes pancartes i mirades d'odi. Odi, fins i tot, contra el mateix Tribunal d'Estrasburg. Uns deien sentir "indignació, fàstic, ràbia i ira", d'altres parlaven de "sentència criminal" tot apel·lant a l'Estat de Dret i a la justícia.

Però quan la justícia es posa al servei de la venjança no és justícia. Si més no en un Estat de Dret. La pèrdua, per assassinat, d'una persona estimada ens deixa en el cor un dolor immens que no s'esborra mai i és humà que la impotència que sentim es transmuti en odi contra l'assassí. Fins i tot es pot entendre –no pas admetre– que hom, enfollit, faci justícia pel seu compte. Però és precisament per això que el familiar d'una víctima és la persona menys indicada per decidir, en cas de judici, quina ha de ser-ne la sentència. Altrament, si la justícia es regís pels sentiments o la ideologia política d'aquests familiars, acabaríem restablint la pena de mort o la cadena perpètua. I tant l'una com l'altra van en contra dels principis que ha de tenir tota societat culturalment avançada. Tothom té dret a reinserir-se, tothom té dret a una segona oportunitat després d'haver pagat el seu deute amb la societat, i l'única via perquè això sigui possible és respectant escrupolosament les condemnes. Les lleis poden ser modificades, certament, però cap modificació no pot ser mai un ardit per manipular les condemnes dels qui ja han estat jutjats. Un governant o una societat que actuen així no sols es desqualifiquen a l'hora d'impartir justícia, també estimulen la transgressió per part dels qui són proclius a practicar-la.

El lema que presidia la concentració del 27 d'octubre passat a Madrid –"Justícia per a un final amb vencedors i vençuts"– no és un lema de justícia, és un lema de venjança. I tota demanda de cadena perpètua és això: venjança. També és inapropiat parlar de la suposada perillositat dels violadors que sortiran al carrer. Això és fer trampa. D'entrada, els violadors que surtin al carrer no ho faran en virtut d'una gràcia que hom els concedeix, sinó després d'haver complert la pena que se'ls va imposar. Per tant, Estrasburg no els beneficia en res. Per altra banda, és obvi que les contínues referències als violadors que s'estan fent no tenen cap més objectiu que crear alarma social per captar adeptes i emmascarar un atac de naturalesa política contra el Tribunal de Drets Humans. Si no és venjança, el que demanen, per què no clamen també contra els terroristes del GAL? Si la seva demanda no és política ni venjativa, per què no s'han manifestat mai contra l'excarceració dels assassins que mataven en nom de la unitat d'Espanya?

Finalment, diguem que un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot crear una banda terrorista ni condecorar torturadors, com ha fet l'Estat espanyol. Un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot negar-se a demanar perdó –com sí que ha fet Alemanya– per l'assassinat de Lluís Companys, president de Catalunya. Un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot ser l'únic Estat del món que no admet la inspecció del seu règim per part de l'Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (OSCE). Estem parlant de l'Estat espanyol, classificat per l'OSCE com a país amb les llibertats restringides. Recordem, en aquest sentit, que els sis observadors internacionals arribats a Espanya, Omar Fisher, Irina Urumova, Aleksandra Dloubak, Bartlomiej Lipinski, Marcin Jezulin i Yevgenia Aretisova, no sols no van poder fer la seva feina, sinó que el govern espanyol els va expulsar. En definitiva, un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot burlar-se del Tribunal d'Estrasburg, com va fer l'Estat espanyol el 10 de juliol de 2012, quan el primer, comminant-lo a deixar d'aplicar la ‘doctrina Parot', el va acusar de violar els articles 7 i 5.1 de la Convenció Europea de Drets Humans.

És ben curiós que l'Estat que diu que hi ha d'haver "vencedors i vençuts" sigui el mateix que, en nom de la "concòrdia", es nega a investigar els crims del franquisme i denega tota ajuda en la recerca de les persones que van desaparèixer. Estem parlant de 300.000 persones executades i de 115.000 empresonades i desaparegudes. Estem parlant d'Espanya, l'Estat que, en nom de la "concòrdia", condecora nazis en els homenatges a la Guàrdia Civil.

 
 

Comentaris