Qui els havia de dir que, després de passar-se anys i panys amb la cantarella de Veneçuela, Maduro, Chaves i la república bolivariana, acabarien aconseguint fer realitat el seu somni: convertir Espanya en una mena de còpia europea de Veneçuela. Un país cada dia més desacreditat a l’exterior, un sistema polític en fallida total i en caiguda lliure i una societat narcotitzada, intoxicada i excitada pels grans mitjans de comunicació que emeten cada dia el mateix guió.
Les esquerdes no poden ser ja més evidents: l’Espanya institucional va pel camí d’esdevenir la Veneçuela d’Europa, un país que es va tancant en el seu vell cercle viciós, un país empobrit per la crisi i pel pillatge sistemàtic de les seves elits. La justícia enfangada, el partidisme borbònic dedicat a la pornografia política sense cap mena d’escrúpol, la submissió absoluta de l’Estat als grans poders i interessos econòmics, el patètic paper de la monarquia, la radicalització de la dreta… i al fons, la llarga ombra de Franco, que feia com qui dormia al seu mausoleu, mentre el virus del franquisme corcava silenciosament la fràgil i superficial democràcia espanyola.
Catalunya ha estat el factor decisiu per despullar la crisi d’Estat en tota la seva dimensió i ho serà encara més en els mesos vinents. I Catalunya, al mateix temps, és la gran cortina de fum rere la qual amaguen la seva incompetència, el seu egoisme desacomplexat i la manca absoluta d’un model de futur que no sigui «más España», una expressió que no és altra cosa que opi per al poble.
Maduro estarà orgullós dels seus imitadors a Madrid.
I cap a on girarà aquesta Espanya? Ull amb les decadències i les caigudes dels règims, perquè et poden caure a tu al damunt i poden arrossegar-ho tot. Cada dia és més evident que les receptes de Sánchez són més fum que cap altra cosa. És molt millor que els Borrell o els García Page, és una ventada d’aire fresc al costat de l’huracà irrespirable de les dretes cada dia més extremistes, sí, però Sánchez no deixa de ser un oportunista funambulista que no té ni la força electoral ni les conviccions necessàries per salvar Espanya dels que la volen «rota antes que reformada».
El gir més probable, a hores d’ara, és la involució. No seria cap novetat. La resposta a aquell sospitós cop d’Estat del 23-F va ser una involució i no un eixamplament ni un enfortiment de la democràcia. La resposta a una crisi territorial que saben que es tornarà a repetir qualsevol dia serà, molt probablement, una nova involució autoritària i demagògica. L’espanyolisme hiperventilat, acompanyat d’un anticatalanisme contínuament atiat des dels grans mitjans al servei dels grans poders, pot tenir la virtut d’amagar el fracàs d’aquest sistema polític i allargar la seva agonia uns quants anys. Ni dictadura ni «dictablanda», una involució vestida de civil (amb el poder militar al darrere) i fonamentada en l’enduriment de les lleis, la recentralització, el populisme més barroer, el monarquisme més simplista i servil, la retallada de drets, una nova onada de pillatge econòmic a gran escala i sobretot, sobretot, molta, molta Espanya. Molt patriotisme histèric, del qual només despertaran el dia que s’adonin que els han robat Espanya.
Des de Catalunya, el problema serà si tot això ens agafa encara a dintre o ja amb la mà al pany de la porta i corrent cap a la sortida. No trigarem massa a tornar a la cruïlla on haurem de decidir si ens quedem a Veneçuela (canviant Chaves per Franco) i ens resignem a compartir un suïcidi col·lectiu cada dia més evident i patètic. El temps se’ns tira al damunt, més del que pensem.
