Vaig néixer dona i amb els anys m’he fet feminista. Dic això perquè he de confessar -encara que sigui poc popular- que el feminisme m’ha arribat amb els anys i l’he adquirit -a diferència d’altres militàncies que he assumit de manera gairebé genètica- de forma sobrevinguda. I és que al contrari del que els succeeix a d’altres dones amigues, mai no l’he sentida com una qüestió que portés a l’ADN. Servidora s’ha fet feminista perquè el món m’hi ha abocat, pel camí que m’ha tocat recórrer, per la realitat que he viscut i visc cada dia, perquè he hagut de suportar que un home em digués públicament si em ficaria al llit amb ell, perquè a iguals condicions el càrrec sempre li han donat a ell, perquè han fet comentaris sobre el meu cul i perquè és evident que vivim en un món essencialment masclista que necessita un canvi radical. Per aquestes i moltes d’altres raons, sento que ser feminista és una obligació per a qualsevol dona que vulgui transformar el món i perquè, a més, estic convençuda que amb el poder que tenim les dones el món seria molt millor. Per això ahir em vaig aturar -exceptuant l’estona que vaig dedicar a escriure aquest article- i vaig intentar pensar-hi una mica.
La vaga d’ahir fou una vaga general feminista sense precedents. Mai abans un 8 de març havia aplegat a cent setanta-set països d’arreu del món reivindicant de forma conjunta la lluita contra la bretxa salarial, la discriminació que pateixen les dones, la desigualtat laboral, l’assetjament sexual i la violència masclista. I és trist que així sigui, però és obvi que encara fa falta fer-ho. Com vostès es poden imaginar, servidora voldria que al segle XXI aquestes desigualtats haguessin estat resoltes però la realitat és tossuda i és una evidència que cal continuar reivindicant la igualtat efectiva de drets i oportunitats, la no discriminació, la igual presència de les dones en llocs de poder i en els mitjans de comunicació, la dedicació a temps igual en tasques domèstiques i tasques de cura entre homes i dones i tantes d’altres batalles. Així, està clar que la vaga d’aquest dijous era important i està clar que la societat o serà igualitària o no serà. Per això, o som capaços de canviar l’estat de la qüestió o el món tindrà un problema greu. No pot continuar passant que tres de cada quatre dones no treballin, que tinguin pitjors horaris, que percebin sous un 20% inferiors als salaris masculins, que tinguin un sostre de vidre més que notori i que pateixin molt més fortament la pobresa, la regressió dels drets laborals i la discriminació sistemàtica només pel fet de ser dones. A l’actualitat, podem afirmar que fins ara no ens n’hem sortit gens bé. Tot indica que caldrà molta més reflexió, molta més intel·ligència, moltes més polítiques públiques que fomentin mesures reals i assolibles, una mica menys de discursos tronats i antics (tan per part d’algunes dones com per part de la majoria d’homes), i molta més honestedat per part de tots. El món és masclista perquè tots, homes i dones, ho hem permès.
Ara bé, després del vuit, sempre arriba el nou de març. El món recomença i es percep que el simbolisme d’un dia i el postureig que alguns adopten durant una jornada de vaga no representen més que un granet de sorra en un sorral enorme. Per això, en aquest desert que significa el masclisme, és fonamental que tothom tingui clar que no n’hi ha prou amb que les dones fem moltes passes endavant i empenyem molt fort. Aquest dijous va ser una jornada en què es va visibilitzar que les dones fèiem vaga. Al meu parer un error notable perquè aquest és un canvi social que ha de venir, també, i en gran part, dels homes! Ells hauran de fer passes al costat, assumir la realitat i ser copartíceps de la transformació. Potser ho faran si, algun dia, entre dones i homes, parem el país i reivindiquem, plegats, que cal acabar amb el masclisme. Per això, la vaga hauria d’haver estat de les dones i dels homes! Només així, la solució i la transformació serà per a les dones i també, per als homes!
