Europa, l’Europa política s’ha escandalitzat amb la irrupció de dos fenòmens que des del final de la segona Guerra mundial es pensaven controlats: els nacionalismes intra-estatals i els anomenats populismes. De fet el naixement de la Unió es motivà en la seva auto consideració com una mena de vacuna contra les guerres de religió, ideològiques, etnicistes i en definitiva de concepció del món que els territoris que la conformen havien patit al llarg del segles.
Amb la barreja de culpa i supèrbia que sempre ha caracteritzat Europa i sense fer una reflexió profunda sobre la naturalesa dels dimonis que de tant en tant la tenallen, els dirigents europeus que fundaren la Unió Europea van tenir una intuïció, però sols van ser capaços de guarnir-la amb els dogmes d’una època conceptualment dominada pel marxisme. Aquest, en particular el seu materialisme històric, ens diu que en l’economia es troba la mare de totes les batalles ideològiques. I així va néixer el Mercat Comú. Com a fruit no menor ni inconseqüent d’aquesta idea, es diu (pensem saber) que les classes mitjanes són la llavor perfecte per a la democràcia lliberal, malgrat que la seva versió decimonònica és avui també objecte de debat per causa de la intoxicació informativa que propicien les noves tecnologies i el domini de l’escena per part del màrqueting polític més immoral a una escala abans inconcebible.
En un paisatge així, què són els populismes? O millor dit, quin partit polític no el practica? Quan Cs renega de Vox, des de quina legitimitat oblida el seu pacte amb el partit Libertas a les eleccions europees de 2009? O per què li sembla menys constitucional la visió territorial d’aquest nou partit que la que té Macron a la centralista França, o que la federal que de tant en tant proposen els cercles socialistes menys jacobins? De la mateixa manera, per què quan els socialistes titllen de populista Vox no fan el mateix amb Podemos, amb el qual han pactat uns pressupostos que puguin acontentar els partits indpendendiste com PdCat o ERC i fins i tot les CUP? Si de cas, tindria més sentit que tots els partits que creuen que la unitat d’Espanya no és negociable formessin un paquet tan compacte com el que desitja l’independentisme de sí mateix. Si és que aquesta “guerra”, que recorda molt la de fa unes dècades, té quelcom de positiu per a les persones.
La nostra democràcia no és militant, o això pensava jo abans que es comencessin a introduir els anomenats “delictes d’odi” on es castiga a qui s’atreveix a dissentir d’un pensament dominant per més bonic que sigui i sobre tot si no és el propi. Els que segueixen Valtonyc no accepten que es digui que les dones sols serveixen per estar a casa, i qui té aquesta masclista concepció de la meitat de la població mundial veu fantàstic que es processi Valtonyc per les seves dolentes cançonetes. Sempre s’acaba la llibertat d’expressió quan ofèn a qui dicta les regles. L’independentisme es titllat de “separatista” per avergonyir la seva idea de Catalunya, i tots els partits anomenen “populista” al que posa en el programa propostes un xic més inversemblants que les seves.
Qui utilitza els termes separatisme i populisme es troba a un pas d’oblidar que la democràcia va néixer per donar cabuda a tota mena de creences polítiques, fins i tot aquelles més llunyanes de les nostres. És certament perillós un sistema amb aquesta via oberta a idees que poden resultar inconvenients, més alienades amb els sentiments i les vísceres que amb les raons i els interessos materials. Però és que sols els simplistes poden creure que això que ens succeeix és una simple qüestió material. Cada cop menys racional, la manera en què hem entomat la política del segle XXI ja fa màrqueting amb la neurociència i empantanega les nostres ments amb un plegat de recursos psicològics que fan ben difícil discernir qui no sigui populista. I no sé si contra aquesta pandèmia hi ha vacuna.
