És culpable, en primer lloc per haver acceptat que hi entrés quasi bé qualsevol que ho volgués, sense control real d’entrada (excepte en les corporatives, ara per ara, Medecina) i deixant els preus molt per sota del cost real (malgrat les crítiques que fan els que no saben què costa) en una confusió entre el dret de tothom a la cultura i la realitat de què es ven i es compra exclusivament com un passaport a la inserció laboral.
És culpable, perquè, quan ja de tanta gent que hi havia dins les llicenciatures van esdevenir poca cosa, a la gent se la convencé que calia acumular-ne moltes, però no per la via usual, és a dir, cada carrera amb totes les seves assignatures acumulant anys i anys d’estudi, ans per una nova via, fàcil entre carreres que no són més que variants, de la convalidació d’assignatures, en una enginyeria anomenada “dobles titulacions” amb tota mena de mixtures fins i tot absurdes, en que l’estudiant barrejava el que volia estudiar amb el què a casa li deien (amb una mentalitat del segle passat) que li serviria per guanyar-se la vida.
I per suposat la universitat és també culpable a Espanya de no haver entès el sentit dels màsters, pel fet d’haver mantingut fins ara la idea del 4 1 en comptes del 3 2 (per tal d’abaratir la carrera a uns estudiants sempre queixosos), però sobre tot pel fet que tenen sentit quan els graus (les titulacions bàsiques) són generalistes, flexibles, poques. Al que s’afegeix que volíem copiar el model anglosaxó, però a les aules hi ha massa gent (i als departaments massa docents que són funcionaris) per què sigui així.
Al final qui volia ser reconegut posava en la seva targeta de visita tot el que havia fet o els llocs pels quals havia passat, malgrat que això no fos cap garantia de tenir res important a dir. I en aquesta trampa d’anar a la caça de nous títols van caure també molts polítics, que tants cops havien sentit allò de què feien les lleis sense haver-les estudiades, que van creure que això era més important llicenciar-se en l’escola de la vida, dels riscos i les caigudes i del sentit comú.
És evident que han mentit els que deien el que no eren, però eren tan culpables ells com aquest sistema universitari que ha permès entrar tota mena d’estudis que no hi haurien de ser i que van transformar el mèrit i l’esforç en una competició per acaparar alumnes (via per mantenir el pressupost en les universitats públiques i sostenibilitat principal en les privades en un país on el mecenatge encara no ha superat la infantesa).
Culpables doncs els que menteixen, culpables també les universitats que han permès i atiat aquesta manera insensata d’acumular titulacions sense voluntat de saber, sense inquietud intel·lectual en la major part dels casos. I culpables nosaltres per haver dit que aquesta era la generació més preparada de la història, quan sabem que sols és la que acumula més títols i noms de títols per metre quadrat. Si Plató aixequés el cap, enderrocaria l’Acadèmia.
