“És massa aviat per respondre”, diuen que va afirmar el primer ministre xinès Zhou Enlai quan li van preguntar sobre les conseqüències que havia tingut la Revolució Francesa. La mil·lenària saviesa xinesa trobava precipitat valorar esdeveniments de feia 200 anys. O potser, com sostenen d’altres cronistes, el culte patriarca de la revolució maoista va confondre la revolució de 1789 amb la revolta del maig de 1968, esdevinguda pocs anys abans. En tot cas, sovint concedim una transcendència funesta qualsevol mena d’esdeveniment, i arribem a considerar que el fet no només tindrà conseqüències irreparables, sinó que fins i tot canviarà el curs de la història. En aquest país gastem l’adjectiu “històric” a granel.
Només cal recordar el lamentable episodi de can Vies, esdevingut a finals de maig d’aquest any. Rebobinem, si els sembla: El 26 de maig de 2014, l’endemà de les eleccions europees que havien suposat un triomf –”històric”, altra vegada– per a ERC, diverses patrulles dels Mossos d’Esquadra van fer efectiu el desallotjament d’aquest –altra vegada “històric”– centre social okupa, que des de feia 17 anys funcionava en una antigues dependències recreatives i socials del Metro de Barcelona. La violència en que van derivar les protestes per l’enderroc del casal okupat, la contundent resposta de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, afegida a la dimissió l’endemà de Manel Prat, director general del cos per d’altres assumptes polèmics, el controvertit paper de l’Ajuntament –que era qui, a través de TMB, n’havia reclamat la propietat i qui al final va decidir paralitzar l’enderroc– i les vodevilesques negociacions entre les parts, van marcar a quatre dies en que semblava que Barcelona, i especialment Sants, cremava pels quatre costats, en una reedició de la vella Rosa de Foc.
En aquests quatre dies que havien de commoure el món i van acabar com el rosari de l’aurora, molta gent va patir pel procés independentista endegat i no van faltar les picabaralles i teories històriques que pretenien comparar el que s’esdevenia al voltant del carrer Jocs Florals amb la Setmana Tràgica de 1909, el pistolerisme d’entre 1919 i 1923, els desoris de la FAI l’any 1936 o els fets de Maig de 1937, tots ells episodis violents que van suposar, respectivament, el final de la Solidaritat Catalana, l’arribada la dictadura de Primo de Rivera, la pèrdua de suports per a la República i la guerra civil dins la guerra civil entre els partidaris de guanyar la guerra i els partidaris de fer la revolució. Segons els qui recordaven amb fatalisme aquestes dates, existeix una constant tràgica de la nostra història, un terrible fat inapel·lable que dicta que cada vegada que Catalunya ha volgut fer un pas endavant polític cap a la seva llibertat, el país ha estat irremeiablement dividit per la violència de caràcter “social”. O dit d’una altra manera, la unitat necessària pels grans envits contra l’estat –i la lluita per l’autonomia durant el primer terç de segle XX va ser un autèntic envit– s’ha vist abandonada, ara per una esquerra maximalista, ara per una dreta reaccionària. Sobre cadascuna d’aquestes dates ens podríem allargar paràgrafs i paràgrafs i no n’arribaríem a treure’n el trellat.
Tampoc van faltar els qui, en una arriscada opció per l’explicació conspiranoica, van assenyalar la possible existència d’infiltrats tant en els moviments antisistema com a la policia catalana. Infiltrats dedicats, precisament, a fer fracassar el procés a través de la creació d’un clima de violència que atemorís amplis sectors de la població catalana, fent-la renunciar a tot a canvi d’ordre i seguretat, o bé crees sagnants disputes internes incompatibles amb un l’esperit pacífic i democràtic que l’actual moment necessita. Segons alguns analistes, s’esqueia allò que José Maria Aznar havia profetitzat: “Antes se romperá Catalunya….”. Potser no eren tant forassenyades aquestes veus: l’ombra d’aquell estrafolari propagandista republicà arribat a Catalunya untat pel fons de rèptils i amb la retòrica incendiària, anticlerical i estèril –”¡Alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoria de madres!”– que ha donat fins i tot nom a una tendència política i a una entrada al diccionari, Alejandro Lerroux, és encara molt allargada. Però, no cal retrocedir tants anys enrere, la presència de talps al voltant dels Mossos d’Esquadra ha estat admès pel propi director general del cos. I l’intent del nacionalisme espanyol de desacreditar el procés sobiranista i dividir l’esquerra anticapitalista ha estat denunciat fins i tot per bons coneixedors del tema. El que és segur és que, a Barcelona i a Madrid, alguns es deurien fregar les mans pensant que els quatre dies de fúria per can Vies es carregarien, tots solets, el procés.
A pesar de tot i de tots, gairebé tres mesos després dels fets de Can Vies, l’ampli front del 9-N és manté. No ha canviat res essencial en l’àmplia base dels qui volen decidir. UDC, CDC, ERC, ICV-EUiA i la CUP mantenen el compromís amb la doble pregunta i amb la consulta per el dia 9 de novembre. Les previsions més tremendistes no s’han acomplert i, fins al dia d’avui, la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya encara uneix a democratacristians, liberals, socialdemòcrates, ecosocialistes, comunistes i un ampli sector de l’esquerra alternativa, d’arrel llibertària i anticapitalista que s’uneix en les candidatures d’unitat popular. Per una vegada els apocalíptics de la tragèdia han fracassat. Per una vegada els teòrics de la conspiració han perdut. Per una vegada Catalunya, des d’on les divisions sectàries s’entenen més que al Parlament o a les seus dels partits, pot trencar la condemna eterna de la fractura. El que no es va carregar ni l’afer de Can Vies, no ho espatllem amb declaracions radiofòniques estivals i extemporànies de suplents, ambiciosos i vells pares carbassers que han fet del no dir res la seva saviesa, temorosos i mesells!
