El paper del Tribunal Constitucional (TC) amb l’afer de l’Estatut de Catalunya és tant patètic que és capaç de dictar sentència un 14 d’abril –dimecres de la setmana vinent– dia de la proclamació de la Segona República espanyola. El descrèdit i la manca d’autoritat moral del Constitucional per dictaminar sobre l’Estatut –és a dir, per esmenar la decisió del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats, i per desautoritzar la veu de la sobirania popular que es va pronunciar en referèndum—és tant gran que fins i tot l’exfiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, no dubtava –en una entrevista a Catalunya Ràdio– a reclamar reformes que solucionessin la crisi institucional de l’Estat.
El cert, però, és que malgrat la degradació i la manca de crèdit del TC, de la caducitat d’alguns del seus membres, del retard (quatre anys) per dictar sentència, de la multitud de filtracions i de la sensació que estem davant d’un tribunal polític i d’un dictamen polititzat algun dia s’haurà de pronunciar sobre l’Estatut. I algunes fonts –interessades o no—han fet córrer que la setmana vinent hi pot haver fumata blanca.
Sigui com sigui, ens trobem davant d’una situació prou greu que requeriria dels màxims responsables institucionals del país i dels líders polítics, socials i sindicals l’assumpció d’un pla B per fer-hi front, pactat abans de la sentència del Constitucional. Això, si és que es pot fer alguna cosa! Perquè si no s’hi pot fer res és millor no continuar generant expectatives!
Aquesta setmana les dues màximes autoritats de Catalunya, el president de la Generalitat i el president del Parlament han parlat d’unitat. José Montilla ha demanat unitat política “siguin quines siguin les circumstàncies” del veredicte, i Ernest Benach ha suggerit “un govern d’unitat de les forces catalanistes”. Unitat, unitat… però unitat per fer què? La unitat no pot ser una finalitat. Insisteixo: unitat per què: Per assumir units que no es pot fer res? Per plantejar units un conflicte institucional amb l’Estat? Per cridar ben junts que és una injustícia i, després, tornar cap a casa cap cots? Per unir al Congrés els vots de totes les forces catalanes i actuar de lobby a favor dels interessos del país? Presidents Montilla i Benach: per què ha de servir la unitat?
A vegades dóna la sensació que es parla d’unitat com si fos una fórmula màgica cridada a solucionar-ho tot sense solucionar res. Abans de la unitat caldria saber fins a on estaria disposat a arribar cada partit polític, cada líder, cada institució per plantar cara a una sentència negativa del TC.
Amb tot, aquesta unitat de disseny que es proposa em provoca escepticisme. Dubto que una sentència adversa generi a Catalunya una reacció ciutadana descaradament proindependentista; dubto que el govern de la Generalitat tingui el coratge suficient per fer trontollar les estructures de l’Estat (o del govern de torn d’Espanya, que és el mateix); dubto que el tripartit sigui capaç de consensuar internament una resposta unitària que sigui nacionalment acceptable… Més enllà del dret a estar emprenyats, a fer proclames incendiàries, a dir que ningú ens estima –és a dir, fum i soroll, res més– hi ha la utilització de les regles del joc democràtic que passen, sobretot, pel Congrés dels Diputats. Allà, o es té força o no se’n té; o es vol exercir, o no es vol exercir.
En aquests moments, el país té molta força al Parlament espanyol perquè el color del govern de la Generalitat i del govern espanyol és el mateix i, a més, 25 dels diputats del grup parlamentari que aguanta Zapatero són del PSC. Però no sembla que es vulgui usar aquesta capacitat de pressió. Mentre qui governi Catalunya no sàpiga i estigui disposat a utilitzar els seus diputats a Madrid com a força de xoc per aconseguir els màxims recursos econòmics i de dignitat nacional per aquest país, els tribunals constitucionals i els zapateros de torn, estiguin desacreditats o no, amb autoritat moral o no, continuaran fent de les seves.
