Si penséssim en espanyol, potser ens hauríem de preguntar per què volem la unitat si no ens creiem que som un sol poble. Però com que, a hores d’ara, bona part de la població ja rumia en català, tampoc caldria perdre més temps si no s’entén, d’entrada, que la unitat és la suma en comptes d’esdevenir el número 1, majestàtic. O dit d’una altra manera, s’ha acabat el fet d’alimentar la farsa, aquella mentida que afirma que la unitat és pretesament d’algú, i prou.
Doncs no, cal que defensem a la societat contra aquests embats, sobretot. I és que hem d’entendre que aquesta suma sumarà perquè el secessionisme ha entès que en les coses necessàries la unitat entra en joc. I en les dubtoses, com sempre, la llibertat s’apunta a la partida, a darrera hora, i sovint sense tenir-ho del tot clar. És a dir, que la voluntat popular, ben enardida, és el vertader poder disciplinari; i l’independentisme, el propietari d’una guerra perpètua al voltant d’aquesta paraula vàcua. Aleshores, vist el blanc i el negre, prefereixo que cadascú sotmeti a sufragi cadascuna de les teories de la sobirania que disposi i, per conseqüent, no segueixi fent-se trampes al solitari i alimenti gratuïtament als operadors de la dominació.
I ara neix un moviment ciutadà de base democràtica: un contra sentit pels altaveus de l’ordre, pensin en espanyol o rumiïn en català, tant se val. Potser perquè els experiments en política signifiquen revolucions que som testimonis d’una pretensió: que els partits polítics deixin de ser bogeries d’uns quants en benefici d’uns pocs. I no hi haurà democràcria sense determinació, ni direcció sensata de la nació sense que s’empenyi l’acció política. Vaja, que és l’hora dels valents; i jo em solidaritzo amb aquesta unitat, la meva.
