La victòria d’Emmanuel Macron a les presidencials franceses no ha desactivat el populisme d’ultradreta. Com no el van desactivar les victòries de Rutte a Holanda o de Van der Bellen a Àustria. Els seus percentatges de vot són molt elevats a tots aquests països –i podríem dir el mateix d’altres estats europeus amb eleccions no tan recents. Que no hagi guanyat, que els presidents o els primers ministres no militin en aquestes formacions totalitàries és, sens dubte, una excel·lent notícia, però no ens hauria de distreure de la veritable qüestió de fons: entre un 20 i un 45% dels votants –segons el cas– han donat suport a candidats i programes electorals antidemocràtics, insensibles als drets humans i hostils a la construcció europea. No podem respirar tranquils i mirar cap a una altra banda.
Les forces democràtiques i, sobretot, les institucions, han de reaccionar d’una manera més decidida. I això obliga a revisar algunes qüestions de fons. En posaré dos exemples.
El primer són les declaracions, cada vegada més freqüents, d’alts responsables d’organismes internacionals o d’institucions de la Unió Europea en què reconeixen la necessitat d’actuar contra les desigualtats creixents per a frenar el populisme. Cada vegada que els sento, m’indigno. ¿Si no hi hagués l’amenaça del populisme, no caldria actuar contra les desigualtats creixents? ¿No és un sentiment polític profund de totes aquestes persones que la prioritat política d’una societat democràtica ha de ser evitar aquelles iniciatives que generen desigualtats i emprendre les que poden corregir-les? ¿Ha de ser la por al populisme i no la vocació de justícia social el motor contra l’abús de mesures de rigor tecnocràtic que són socialment perjudicials?
El segon exemple ens mena a l’inefable Jean-Claude Juncker, que alimenta l’antieuropeisme cada vegada que obre la boca. L’endemà de la victòria de Macron, el candidat que jugava clarament a favor de reforçar Europa, Juncker renya França advertint que l’administració pública d’aquest país gasta massa diners i ho fa en les partides equivocades. Aquesta actitud perdonavides repartint lliçons de com s’han de fer les coses des de la comoditat de no haver-se de presentar a eleccions fa un mal extraordinàriament profund a la idea d’Europa i a l’adhesió de la societat a un projecte de major integració.
En tots dos exemples, la clau és la mateixa: no sembla que els ciutadans siguin el centre del pensament de l’acció política. I els ciutadans ho perceben. Per això, no n’hi ha prou a mirar si es modifiquen o es matisen determinades mesures sinó que cal una regeneració de la filosofia política perquè ja no emergeixin o no prosperin certs plantejaments i certes propostes que ignoren les necessitats i les expectatives –sempre legítimes i, en general, raonables– de la gent.
Les victòries dels candidats democràtics sobre els ultradretans són, sens dubte, una molt bona notícia, però cal saber aprofitar-la. En comptes d’estigmatitzar els votants de la ultradreta, és imprescindible un esforç honest per a entendre’n els motius i dissenyar les polítiques necessàries per a dissoldre’ls –que no passa, òbviament, per assumir els postulats de la ultradreta sinó per identificar responsablement el problema i buscar solucions efectives des dels valors democràtics.
Podem tenir la sensació que tot això queda un tant allunyat de la realitat política de Catalunya. És evident que no patim els mateixos embats, però els punts crucials d’aquesta reflexió –les actituds i les prioritats de la política– són igualment vàlids i peremptoris. Conrear-los sense haver d’esperar l’amenaça d’un populisme emergent seria una decisió valenta i, sobretot, lúcida.
