És ben sabut que tendim a creure’ns més o menys les notícies en funció de si encaixen o no en els nostres prejudicis. Ahir, els dos periodistes de Público que van destapar les clavegueres de l’estat contra l’independentisme, Patricia López i Carlos Enrique Bayo (aleshores ens els crèiem a ulls clucs, ai), van publicar que el dia 1 d’octubre, sobre les 12 del matí, Miquel Iceta va trucar a Soraya Sáenz de Santamaría per exigir el cessament de les càrregues policials als col·legis electorals. La notícia també diu que Soraya va transmetre al gabinet de crisi de la Moncloa que Iceta havia amenaçat que, si no s’aturava l’actuació policial, el PSC cridaria a sortir a votar.
La reacció d’incredulitat a les xarxes socials va ser pràcticament unànime: “mentida”, “qui va trucar va ser la Merkel” (com si no poguessin ser veritat les dues trucades), “operació de blanqueig del PSC”, “li volen rentar la cara a Iceta”, “ja estan preparant un altre tripartit” (un clàssic). Però si dediques trenta segons a pensar-hi, la notícia no només és versemblant, sinó que és de gran interès per a l’independentisme. Miquel Iceta no truca per solidaritat amb els votants apallissats, no truca horroritzat per la violència policial, no amenaça amb fer sortir els seus a votar perquè aquell matí està caient del cavall. Iceta agafa el telèfon perquè veu que aquell matí Espanya està perdent Catalunya amb retransmissió en directe a tot el món. El líder del PSC truca des de la colònia per aturar un error fatal de la metròpoli. A Iceta li sembla tan crític el moment, veu tan en perill real la unitat d’Espanya, que per fer reaccionar la Moncloa posa sobre la taula el pitjor malson de Madrid: el canvi de bàndol del PSC. Iceta fa un acte suprem (i intel·ligent) d’espanyolisme, res més.
En aquesta columna hem repetit manta vegades que l’1 d’octubre conté les respostes a qualsevol pregunta que es pugui fer l’independentisme, i el conjunt dels fets d’octubre de 2017 aporten una quantitat d’informació útil espectacular per a futurs embats. La revelació de la trucada ens parla de les contradiccions extremes que l’1O va provocar dins l’unionisme i quina és la via per furgar en aquestes contradiccions fins a fer-les insostenibles. Combinada amb l’altra exclusiva periodística del dia (Albert Martin i Àlex Font al diari ARA: “L’Estat va treure milers de milions de dipòsits dels bancs catalans l’endemà de l’1O”), la foto es va fent més i més clara a mesura que passa el temps i baixa la boira: un poble organitzat, amb lideratge polític i les institucions alineades, actuant de forma massiva i radicalment no violenta, i posant les urnes i la democràcia en el centre de la seva reivindicació, pot posar contra les cordes un estat de la UE fins a fer-lo seure a negociar. Abans, però, cal tenir la humilitat d’interpretar els fets d’octubre de l’any passat com un intent fallit ple d’ensenyaments útils, i no com una pantalla superada que ja t’habilita per imposar la República.
