Política amb dos pebrots: està naixent una nova forma de fer política basada en la clàssica exhibició dels genitals masculins, inflamats i contundents, com a argument suprem i indiscutible. Aquest és el nou estil de la dreta espanyola: viril, desacomplexat, arrogant, pocavergonya, provocador.
Això és el que defineix l’esperit comú a les «noves» dretes espanyoles, en les seves tres versions. Han trobat la fórmula d’una mena d’antibiòtic d’ampli espectre per combatre radicalment una infecció generalitzada causada per bacteris, gèrmens i altres microorganismes patògens.
Adéu a l’etapa «maricomplejines» personificada per Rajoy. «Vuelve el hombre, vuelve el macho»: aquesta és la idea de fons, modulada en tres versions. No estem parlant d’una ideologia, sinó d’una manera de fer i de ser, sense preguntes complexes, sense respostes complexes, sense manies. Pim-pam: tot això ho solucionem en dos minuts.
La revolta catalana (que podríem qualificar, i sisplau, que no se m’ofengui ningú, com a més «femenina», en el millor sentit de l’expressió) ha estat el catalitzador. N’estan fins als pebrots de Catalunya i han decidit que ho resoldran per pebrots, que no deixa de ser una forma de coherència. El «155 dur» és la pedra filosofal, la solució màgica: apliques un càstig brutal, durant set, vuit o deu anys, i ja veuràs com tard o d’hora vindran a demanar perdó i els concedirem algunes engrunes perquè callin i deixin d’emprenyar.
Però Catalunya només és el principi. Ja que et poses en «modo macho», arribes fins al final. I et passes la Constitució per on faci falta, sense oblidar-te de proclamar vuit-centes vegades al dia allò tan bonic de «lo que nos une» o «la Constitución que nos dimos». Això va de donar, sí, però d’una altra manera… Queda groller, ho sé, però més gràfic, impossible.
Per tant, comencem pel feminisme, que és part important de la gran infecció que amenaça la salut espiritual de la supremacista nació espanyola. Per primera vegada s’ha trencat un tabú de dècades: es podia fer de més o de menys, i fins i tot dissimular mentre no feies res, però era pecat proclamar-te obertament masclista. Doncs res, això s’ha acabat. Ja es pot començar a dir en veu alta que tot això del feminisme, la igualtat i la violència masclista, no són més que mandangues. Som al principi, recordem-ho: tot just estan provant fins a on aguanta la societat espanyola. Ja diran coses més gruixudes, temps al temps.
Tard o d’hora, arribaran als homosexuals. Qüestió de temps, també. Sí, són influents, n’hi ha a tot arreu i poden tenir el seu pes electoral, però paciència, hi arribaran. No pot ser que no se n’adonin que si volen fer una «Espanya mascle», ha de ser mascle al 100%.
Pel camí, òbviament, la fórmula de l’antibiòtic ha d’enfrontar-se a la immigració. Això sempre funciona. Aniran apujant el nivell, no patim: igual que costa una mica declarar-se obertament masclista, no és fàcil ser racista. Però ho aconseguiran. I també plantejaran solucions virils, simples, atractives per als simples.
Després vindrà Europa. Ai, Europa… Que equivocats estan aquests europeus tan figaflors, tan perepunyetes amb els seus tribunals i els seus drets i llibertats, amb la seva diversitat. I a sobre, no saben a on van, cosa que és una gran veritat. Doncs res, adéu Europa, a veure si han de venir de fora a dir-nos com hem de fer les coses… Ah, i Gibraltar. Un clàssic, amb molt de futur al davant, com la mòmia de Franco.
Finalment, tancarem el cercle a base d’espiritualitat, que sempre ajuda a elevar-nos. «Dios, Patria, Rey», ho recordem? Doncs tornem a salvar ànimes i a combatre el diable: l’avortament pot ser perfectament l’escenari de «noves» batalles ideològiques, o la família cristiana, un altre clàssic, que acaba portant a l’adoctrinament «como Dios manda» a través de l’educació.
Ah, i no oblidem l’element essencial del nou antibiòtic que ha de guarir tots els mals que ara patim: el militarisme. No és gens inversemblant, gens, pensar a recuperar la mili… Ei, era una bona idea, no? Mili, caça i toros… guau, sona bé, eh?
Tot plegat, amb aquest aire més preneanderthal que preconstitucional, contaminat per les toxines dels «forocoches», els «indas», el «sextanochismo» i altres perillosos virus, és el que va configurant el tsunami antibiòtic que ens està caient al damunt i que anirà a més, sense cap mena de dubte: sempre hi haurà esclaus disposats a defensar l’esclavitud. Sempre hi haurà qui cridi «Vivan las cadenas». Però tranquils. La triple dreta mascle ha vingut a solucionar-ho. Amb dos pebrots i per pebrots.
Abandonem tota esperança: davant d’aquest rearmament ideològic primitiu, desacomplexat, descarat, cridaner i barroer, l’únic que es pot fer és anar-se’n. No a l’exili, no. Anar-nos-en, emportant-nos el país amb nosaltres, amb totes i tots, fins i tot amb els ingenus i els babaus que no s’imaginen el que està venint.
