El govern de Mariano Rajoy vol formar part del “paisatge” a Catalunya. La pèrdua de la majoria absoluta al Congrés, amb la conseqüent necessitat d’ampliar-hi les opcions aritmètiques, i l’evidència que el mandat català enfila el seu costerut final amb la promesa de la desconnexió, han portat el president espanyol a exhibir una presumpta voluntat de negociació sobre qüestions de gestió ordinària. Sembla que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, repeteix aquí i allà que té una molt bona sintonia amb el vicepresident català, Oriol Junqueras, tot i que sigui el número dos d’un executiu que assegura que el seu objectiu de mandat és aconseguir la independència del país, i ara el dimoni del “desafío secesionista” és Carles Puigdemont perquè rebutja assistir a la propera conferència de presidents. Així que la Moncloa comença a col·leccionar arguments per poder justificar al món, quan arribi el moment, que va intentar arribar a un acord amb la Generalitat. Però no només això. Erigint Junqueras com el “pactista” i encimbellant-lo indirectament com a futur interlocutor si Puigdemont fracassa, introdueix un pretès element de divisió al govern engreixant la bola de neu que és la lluita soterrada per l’hegemonia entre ERC i el PDECAT i que, segons els darrers resultats electorals i els sondejos, els republicans semblen haver guanyat de carrer.
Des de Madrid ataquen, d’aquesta manera, dos fronts en què el govern pot flaquejar. I ho fan tan sols amb bones paraules i a cost zero, de moment, perquè no han servit en safata cap cessió concreta, més enllà de les cites genèriques a alguns dels 46 punts del document que Puigdemont va lliurar a Rajoy a l’abril. L’anomenada operación diálogo arriba, a més, amb una banda sonora coneguda que té la suposada reforma de la Constitució com a hit, i l’èxit assegurat del públic que no es cansa mai de sentir la mateixa tornada, encara que el temps demostri que els desitjos d’una tercera via no han deixat mai de ser-ho i que no hi hagi una voluntat real ni majories viables al Congrés i al Senat ni tan sols a l’entorn d’una proposta genèrica de reforma. Ja se sap, però, que cada 6 de desembre la cantarella obliga a insinuar que aquest cop, potser sí.
Criticava la portaveu de la presidència, Neus Munté, que Sáenz de Santamaría es reuneixi abans amb Inés Arrimadas i amb Miquel Iceta que amb Junqueras. La vicepresidenta es deixa veure en aquest “paisatge” de què vol formar part des de l’estrenada delegació del govern que comanda Enric Millo, trobant-se amb els delegats catalans dels partits amb qui confia aprovar els pròxims pressupostos a les corts. Al Palau de la Generalitat insisteixen a dir que, de moment, aquest diàleg és, tan sols, una paraula buida. Però en el núvol mediàtic de la declaració i la contradeclaració política, de vegades n’hi ha prou amb inflar les frases per nodrir climes interessats d’opinió, sobretot ara que el govern de Puigdemont i Junqueras entraran en la nebulosa de l’organització del referèndum si superen amb el suport de la CUP, com sembla, l’aprovació del pressupost. A la plaça de Sant Jaume difícilment podran exhibir l’organització del referèndum per intentar burlar els impediments de l’Estat, i enmig dels cants de sirena pactistes de Madrid i Iñigo Urkullu com a nova icona estatal del nacionalisme profitós i ben entès, el procés tornarà al seu punt inicial: el carrer.
Perquè els electors seran els que validaran, acudint o no a les urnes, el referèndum promès per l’executiu. I en cas que el govern sigui incapaç d’executar-lo davant del vet estatal, la ciutadania definirà directa o indirectament la vigència del contenciós amb Madrid amb això que les entitats sobiranistes ja han batejat com la “mobilització permanent”. Així que la incògnita no ve de Madrid i és la de sempre: la majoria social independentista serà prou ferma per fer-se valdre i resistir?
