La trampa de la pregunta inclusiva

"No es pot camuflar amb preguntes confuses o terceres opcions allò que no és"

En l'últim CEO, es va preguntar directament als enquestats què farien si hi hagués un referèndum sobre la independència de Catalunya. (Sí, a la pregunta del CEO la paraula independència hi era). Un 54% dels enquestats van contestar que anirien a votar SÍ. Un 22% van contestar que anirien a votar NO. Un 15% va contestar que tenia molt clar que... no aniria a votar. Només un 9% restant o no contestava a la pregunta o no tenia clar què faria. Per tant, segons el CEO un 91% de la població tenia clar què fer el dia de la consulta.

Això vol dir que, en el pitjor dels casos, 9 de cada 10 catalans se sent inclòs amb la paraula independència: per suport o per oposició. 9 de cada 10 catalans saben com reaccionaran davant d'una eventual pregunta que es formuli sobre si dóna suport o no a la independència de Catalunya. Hi ha una part que la desitja. Una altra part que s'hi oposa. I una altra part que tant li és o ja li està bé el que voti la majoria. És científicament demostrable que tota la població de Catalunya se sent inclosa en qualsevol d'aquests tres grups. De fet, això passa amb qualsevol pregunta en què la resposta sigui a Sí o No. "És vostè militant d'Unió Democràtica?". "Va votar vostè Iniciativa per Catalunya a les últimes eleccions?" "Creu que els comerços haurien d'obrir els diumenges?". Preguntes, totes elles inclusives. Inclusives perquè TOTA la població cap dins del SÍ o del NO.

Tothom té una opinió formada sobre si vol o no vol la independència. Ah, i sí, incloc els abstencionistes. Abstenir-se en una votació, la que sigui, és una opció democràtica més, i és evident que no es pot preparar un referèndum esperant que hi participi un 100% de la població: un 85%, segons apunta aquesta enquesta del CEO, sembla més que raonable. El problema no és doncs si la pregunta és inclusiva o no. El problema, i aquí està la trampa, és si és clara o no. També la pregunta del Quebec era inclusiva: "Està vostè d'acord amb que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver fet una oferta formal a Canadà per a una nova associació econòmica i política en l'àmbit d'aplicació del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny, 1995?" Qualsevol ciutadà es pot sentir inclòs en aquesta pregunta. El que no és inclusiva és l'actitud que va degenerar en aquesta pregunta. És el que ara cal evitar.

Un altre exemple de referèndum inclusiu sobre una qüestió que va provocar molta divisió va ser el de l'OTAN. No hi havia tercera via entre el SÍ o el NO perquè ningú no es va plantejar una adhesió a mitges tintes. I això que segur que, si els haguessin buscat, haurien trobat sectors de la ciutadania que haguessin votat per una presència tèbia a l'Aliança Atlàntica. Evidentment no va existir i els ciutadans van haver d'optar entre el SÍ o el NO. I malgrat els dubtes existencials del PSOE, finalment ningú no es va oposar a que l'elecció fos a sí o no.

També resulta curiós veure com aquells que ara fan diverses interpretacions de la Constitució no van tenir problemes en el seu dia a que el referèndum del 1978 fos a SÍ o NO. O més recent encara, Iniciativa per Catalunya aixeca la bandera de "la inclusivitat" de la pregunta de la consulta quan, el 2006 i amb Joan Saura dirigint el departament de relacions institucionals i PARTICIPACIÓ CIUTADANA, es va convocar un referèndum, el de l'Estatut, que només oferia la opció a Sí o No. Sense matisos. De fet, van haver tants pocs matisos que ERC i PP es van trobar demanant el NO per motius oposats. I llavors no hi van haver tantes manies. ERC va haver de prendre una decisió (dolorosa, com es va demostrar després) i apostar per una resposta. Encara avui ERC es pregunta si va fer bé en oposar-se a l'Estatut per considerar-lo tou o si va ser un error estratègic que el va deixar sis anys en estat catatònic. Però va haver d'escollir perquè al capdavall, en un referèndum són els partits que s'adapten a la pregunta i no la pregunta la que s'adapta als partits.

No es pot camuflar amb preguntes confuses o terceres opcions allò que no és. Una consulta sobre la independència ha de preguntar sobre la independència o, si es vol, sobre un estat independent. Si es vol debatre sobre el federalisme, per posar un innocent exemple, aleshores sí que caldria que ho votessin tots els ciutadans espanyols, perquè el federalisme sí que implica un compromís per part de la resta de l'Estat. Per això el més recomanable per als qui vulguin una Catalunya dins d'una Espanya federal és que s'hi posin després de la consulta sobre la independència, perquè només des de la independència (i per tant llibertat d'elecció) es podrà crear un estat federat que, lliurement i de manera sobirana, proposa mancomunar àmbits amb un segon estat, en aquest cas l'espanyol. Per tant, als que vulguin un autèntic federalisme (no una visió tunejada de l'autonomisme), els convé que guanyi el SÍ. I després, en les primeres eleccions constituents, que es presentin amb el federalisme amb Espanya com a punt prioritari del seu programa. Si guanyen, que comencin negociacions amb Madrid per arribar a aquest anhelat paradís. L'altra opció és promoure el mateix però des del NO, és a dir, provocar una derrota de l'independentisme i començar a negociar el federalisme des d'aquesta posició de feblesa i desigualtat. Segur que, llavors sí, el govern espanyol es mostrarà generós amb les pretensions catalanes. Segur, vaja.

 
 

Comentaris