La tradicional amistat hispanoàrab

"Espanya té un greu problema d'amics, de socis, que intenta amagar amb gesticulacions inflades com les de Borrell, Dastis o Margallo"

Jamal Khashoggi era un periodista i escriptor saudita, abans ben connectat amb la monarquia absoluta del seu país, que va convertir-se en un crític ferotge del príncep hereu, Mohammed bin Salman, des del seu exili als Estats Units. Fa quinze dies va anar al consolat saudita d'Istanbul per demanar uns papers i en va sortir com si l'haguessin passat per la trituradora de documents. Allà va ser esquarterat, trossejat, sembla que encara amb vida, per un misteriós escamot saudita: després de dues setmanes de mentides, la veritat comença a obrir-se camí i a esdevenir un problema important de relacions internacionals.

 

Ja se sap: a les monarquies aràbigues, ni tocar-les. Hi ha massa negocis en joc, en els quals hi estan implicades les elits financeres, polítiques i empresarials de mig món. I d'Espanya, ves tu per on.

 

Ho sento pel president Sánchez, però se li acaba de complicar la sòrdida història de la tradicional amistat hispanoàrab. En poques setmanes ens hem empassat les bombes intel·ligents que no maten iemenites, la discreta inauguració de l'AVE a la Meca (grandíssim negoci de la casta madrilenya que xucla de l'Estat), la patètica i vergonyosa defensa de les comandes de vaixells de guerra saudites que han de salvar Andalusia... I finalment, el brutal assassinat de Khashoggi.

 

La tradicional amistat hispanoàrab té una de les seves fites en el «recàrrec emèrit» sobre els bidons de petroli, una de les claus d'una de les grans fortunes ben amagades gràcies a totes les complicitats del règim del 78. Però neix uns anys abans, en temps d'aquell general que es va permetre nomenar un rei: Franco, un militar «africanista» que no va dubtar a utilitzar els moros com a carn de canó i com a arma de guerra psicològica. En els seus temps es va inventar aquesta amistat, entre altres raons perquè ningú no li obria les portes, com a únic supervivent que era dels dictadors de l'onada feixista que ens va portar a la darrera guerra mundial. Quan els americans li van perdonar la vida, a canvi de tot el que van voler, la mítica amistat amb el món àrab va continuar, especialment amb Marroc, fins que el rei marroquí va decidir envair el Sàhara amb la Marxa Verda, en plena agonia del dictador, o desenes de xantatges i martingales en les darreres dècades. No hi ha res com els amics...

 

Espanya no n'ha tret gaire cosa, de tanta amistat, però hi ha espanyols que s'hi han fet rics.

 

Però ara tenen un nou entrebanc: el cas Khashoggi. Paciència, que això promet... Ens han arrossegat a una mena de política exterior (per disfressar una formidable xarxa d'interessos econòmics) que fa del rei de Marroc un «querido primo» del rei d'Espanya i que té uns «entranyables cosinets» a les monarquies del golf d'Aràbia, als quals si molt convé els enviem com a ambaixadora oficiosa l'amant del rei...

 

 

Tot això passa al davant dels nostres ulls, saturats d'embolics de tota mena, com si fos la cosa més normal del món. I no, no ho és.

 

Espanya té un greu problema d'amics, de socis, que intenta amagar amb gesticulacions inflades com les de Borrell, Dastis o Margallo. Un problema a Europa, cada vegada més evident: és un Estat sota sospita pel seu desgavell econòmic, un Estat sotmès a les directrius de Brussel·les, que només pot fer el pinxo amb adversaris menors com Flandes. Un segon problema està creixent al Golf Pèrsic: les tòxiques amistats i relacions obscures d'intercanvis de favors amb uns règims. I un tercer a Amèrica, aquella terra que segons Casado va ser escenari el 1492 del fet més extraordinari de la història de la raça humana, on Espanya no existeix políticament, però sí per fer grans negocis.

 

Aquesta ha de ser, forçosament, la «nostra» política exterior? La tradicional amistat hispanoàrab forjada per Franco i l'emèrit i continuada pel «preparao»? Ja es va veient que no, gràcies als mèrits de les «ambaixades» capades i a la dimensió estratègica que va prenent l'exili, sumat a la barbaritat de les presons. Comencem a formar part d'un altre mapa, que ens allunya de les samarretes amb el nom de Qatar (visca els valors, ja se sap), que ens apropa cada dia una mica més al paper de frontissa estratègica entre la península i el nucli dur d'Europa, amb França al bell mig, hélas... 

 

És evident que no pertanyem a un món de sàtrapes que envien assassins a sou a trossejar els seus enemics polítics o que tenen fosques, fosquíssimes relacions amb el terrorisme gihadista. Sense ingenuïtats, sense confondre amics amb interessos, per aquí s'obren camins interessants... I ja s'ho faran amb les seves fantasies de les mil i una nits, quan descobreixin que són un malson.

 

Comentaris