José Luis Rodríguez Zapatero té molts problemes. Massa. Però en té un de més imminent i de molt gros. El president del govern espanyol ha pogut constatar en aquestes eleccions que necessita Catalunya per guanyar el PP i que el desgast dels socialistes en aquest país és determinant. Per tant, ha de resoldre la qüestió eternament peluda del finançament. A més, si ho aconseguís, li seria molt més fàcil arribar a un acord amb Convergència i Unió que li garantís una certa estabilitat parlamentària. L’estabilitat que necessita per aprovar els pressupostos de l’any que ve i per encarar la presidència de torn europea amb un mínim de tranquil•litat. Per això, dos dies després de les eleccions europees, els homes i les dones del president van filtrar a alguns mitjans de comunicació catalans que el finançament estava “encarrilat” i que les relacions amb el PSC eren “magnífiques”.
Però, com sol passar amb les coses del president, aquestes declaracions no van anar més enllà de les bones intencions. L’endemà mateix la vicepresidenta segona, Elena Salgado, va rebaixar el vi amb una bona quantitat d’aigua. La correcció va ser contundent. Segons Salgado, la xifra que l’Estat pot afegir al nou model de finançament autonòmic no superarà els 9.000 milions. La nova responsable de la cartera precària econòmica ha superat els marges de l’exvicepresident Pedro Solbes, que va proclamar el mes de març passat que l’Estat no en transferiria a les “comunitats” més de 5.400. N’hi ha que diuen que aquesta xifra va ser el testament polític de Solbes, que va ser destituït precisament per la falta de voluntat per resoldre el problema. Hi ha molts ingenus en aquest país. Pedro Solbes, deixant de costat les xifres del finançament autonòmic, s’havia cremat. I Zapatero ho sabia. Si aquesta hagués estat la causa, Elena Salgado no insistiria en l’error.
És possible que el govern espanyol, profundament endeutat, no pugui anar més enllà. I no vindrà d’uns milers de milions més o menys, sinó d’una “cessió” a Catalunya que caldria equilibrar amb l’augment corresponent a les altres “autonomies”. El problema no és financer, sinó polític. De model d’Estat. Quan la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, va avisar que amb el nou sistema “tothom sortirà guanyant” definia les bases polítiques del nou finançament, que mai podran satisfer Catalunya. Perquè no es tracta d’augmentar la xifra que rep cadascun dels governs autònoms, sinó de reequilibrar les balances fiscals de l’Estat territorialment. I això vol dir guanyadors i vol dir també perdedors. El govern de Zapatero no es pot permetre aquesta maniobra. El PSOE no només es juga les eleccions a Catalunya. Per tant, el president del govern espanyol necessita resoldre l’espina del finançament, però no pot assumir el cost general que implicaria acceptar les demandes catalanes si vol mantenir el desequilibri financer actual. Quan se’n surti, que avisi. Mentrestant, el serial continua desgastant els uns i els altres, i cansant profundament la societat catalana.
