A Lech Kaczynski el vam tenir penjat dels fanals durant la passada campanya del PSC a les europees. L’ara finat president polonès va ser l’ase dels cops del PSC, juntament amb Aznar, Bush i Berlusconi. ¿Us recordeu dels cartells? Els quatre caps enlletgits, tallats sobre un fons vermell —el mateix vermell que feia de fons a la falç i el martell en a la bandera de la comunista URSS: ¿casualitat? Segurament, tot i que una casualitat desafortunada.
Es tractava, com vam comentar des d’aquestes pàgines, de fer por amb aquella campanya, d’intimidar l’electorat, un argument ara ja reiterat quan s’acosten les eleccions catalanes, i quan, des del PSC, se’n diu que CiU pactarà amb el PP. “Ai, la dreta torna! Tremoleu! —ens diu el PSC—: nosaltres ho podem fer molt malament, però les nostres intencions són bones, no com la dreta, que us portarà a la perdició!” I el poble aplaudeix o badalla…
A finat Kaczynski se’l culpava de la crisi global en aquella campanya! Un president polonès, un home conservador en un racó del món deprimit, que encara arrossega la pallissa que li van donar els totalitarismes negres i rojos, i que, tanmateix, ha portat la seva democràcia a una maduresa admirable, tal com lloa la premsa internacional, i tal com s’ha vist en les reaccions institucionals a la seva desaparició.
Pot ser ara hauria de sortir ara algú del PSC a explicar-nos per què aquest senyor va ser penjat dels fanals de Catalunya, tot i que res hauria estat més grotesc que Zapatero assistint al seu funeral; per sort, la pols del volcà islandès l’ha deslliurat de la vergonya d’acudir al sepeli d’un senyor a qui el seu partit volia escombrar del mapa. Tanmateix, aquí ningú dóna explicacions: mai es passa factura. Què hi farem. Quan parlem de qualitat democràtica —algú ho hauria de definir— també hauríem de parlar d’això, i no només de jutges endollats als interessos de la política més sòrdida.
També quan ens referim a la memòria històrica, de la qual se’n fa un ús ben peculiar: es tracta d’obrir fosses comunes plenes de condemnats del bàndol republicà durant la guerra civil, però sense elaborar un relat històric capaç de mostrar-nos com els representants de l’esquerra espanyola van pactar i fer la transició, com van ser ells els primers en parlar de ‘reconciliació nacional’ i en propiciar aquella transició caricaturesca que posava el comptador a zero. Tot això també hauria de posar-se sobre la taula, sobretot si parlem de buscar la veritat i no d’una altra trista mascarada que només té per objectiu seguir embolicant la troca.
Però bé, sembla que tot forma part de la mateixa mentida. La mentida d’una esquerra que porta desorientada des de fa gairebé cent anys, des de la Revolució Russa. I això és especialment preocupant perquè l’esquerra se suposa que treballa amb idees, mentre que la dreta s’ocupa dels interessos i de les pràctiques —de la feina bruta, tan necessària, ai. Tot i això, ara per ara, sembla que les diferències entre les dues corrents s’han esborrat o reduït al mínim: l’esquerra no és res més que un cúmul d’interessos de partit, econòmics, privilegis burocràtics, una màquina cega de poder, ridículament conservadora.
La memòria històrica, així entesa, no és res més que propaganda moral sobre la grandesa de cor dels benintencionats que la promouen. També hauríem de poder fer memòria de les carnisseries que es van produir en nom de l’esquerra, tant a Espanya com a l’estranger, i que se segueixen produint, sense que aquí ningú vulgui fer gens de llum. Una bona cosa seria que l’esquerra, en lloc de penjar dels fanals a aquells líders conservadors i tanmateix democràtics, pengés assassins de masses —d’esquerres, i ben vius— com són Kim Jong-Il, Mugabe, Castro, Ahmadineyad o Obiang.
Aquí potser començaríem a veure indicis d’una recuperació intel•lectual de l’esquerra. Mentrestant, continuarà noquejada i sense inventiva, operativa només com a agència de col•locació d’amics i d’intel•lectuals que sàpiguen ballar al so de les seves trompetes. Basta dir pestes de la dreta i et donen una columna a El Periódico. Basta escopir sobre la tomba de Lech Kaczynski i ja s’entra directament a l’empiri de les bones consciències.
Recomanació literària: el meu amic Francesc Canosa, ben conegut de tots vostès, acaba d’editar Anecdotologi de Francesc Pujols, de Clopas Batlle, editorial Duxelm, que inclou anècdotes tan clarividents i tan oportunes com aquesta:
Política
Es parlava de la situació política actual d’Anglaterra, envaïda pels baixos fons del socialisme que amenacen d’arruïnar-la.
–Jo crec –deia Pujols– que el laborisme, més que la causa de la decadència d’Anglaterra és l’efecte. És cert que el socialisme, convertit en integral per Stalin, dominaria el món sencer si jo, amb els meus estudis científics, no aconseguís impedir-ho. De moment, veiem que en l’Europa meridional, primer fan caure la monarquia i després implanten el socialisme; en canvi, en l’Europa septentrional primer implanten el socialisme i després faran caure la monarquia.
