Paradoxes de la política, ara és una part de l’independentisme -sobretot en el vèrtex- la que busca una tercera via. Un camí del mig que permeti ocupar la Generalitat autonomista, tutelada des de Madrid però, més o menys, amb algun marge de gestió. I seria des d’aquests estretíssims paràmetres que l’independentisme institucional aplicaria unes suposades polítiques socials que eixamplarien la seva base electoral. El panorama, com es veu, no és meravellós. Però té la virtut de ser l’única opció realista, almenys tal i com estan les coses. Ara bé, queda clar que aquesta tercera via independentista, per motius relacionats amb la coherència i la decència, no la poden aplicar els mateixos que es van comprometre electoralment amb la consecució d’una República Catalana.
De l’altre cantó, gran part de les bases socials de l’independentisme i una part de les capes dirigents (Puigdemont i la CUP, però no només ells) són partidaris de mantenir el conflicte en fase aguda, torpedinant la normalització autonomista que intenta aconseguir l’Estat. Aquest panorama, com també es veu, tampoc no és meravellós. Però connecta amb les decisions que es van prendre i amb l’opció que van votar dos milions llargs de ciutadans que tenien com a objectiu la República Catalana. Si s’opta per aquesta estratègia, el que sobra és l’ocupació de la Generalitat autonomista, que passa a ser un objectiu secundari.
El gran problema és que ambdues estratègies són excloents. I no hi ha negociació possible que les pugui convertir en complementàries. És aquí on hi ha un obstacle que no superaran els mateixos que ja estaven bloquejats el mes d’octubre.
