Van fixar-se ahir que en dimitir el primer secretari del Partit dels Socialistes ningú no va titular “crisi al PSC”? Hauria estat del tot reiteratiu i per tant no era notícia. Perquè el PSC és en crisi ja fa anys i en defensa de Pere Navarro val a dir que ell no en va ser la causa. Quan hi va aterrar al capdamunt de tot la cosa ja venia de lluny. Ara! Ell no ha fet allò que canònicament s’espera d’un líder, que és impulsar el seu projecte. Ans al contrari, ha ajudat a enfonsar-lo fins al punt que ja ningú al seu partit no el defensava i en canvi per als adversaris era el més semblant a una assegurança de vida o de suma de vots. De fet, si el dia que va dimitir Alfredo Pérez Rubalcaba algú piulà a Twitter “crisi al PP”, aquí a Catalunya, ahir, calia apuntar “crisi” a CiU, ERC, PPC, ICV, Ciutadans… és a dir, tots els qui es beneficien d’un PSC caient en picat a l’abisme de la irrellevància. Tot i que seguiran de sort si no hi ha sotragada històrica al partit.
Perquè Pere Navarro finalment ha triat. Li ha costat però ha vist allò que no tenia més remei que fer: plegar. Però això és un simple primer pas per al seu partit, que també ha de triar i moure’s. És això o seguir esllanguint-se irremeiablement. Perquè la seva crisi no se soluciona amb un canvi cosmètic, com va apuntar encertadament Jaume Collboni ara fa uns dies. La cosa no va d’un canvi de cares i a veure si hi ha sort. El repte del PSC és de grans dimensions, a roda del repte col·lectiu que té el país. O ho assumeix, o recupera el compromís amb la centralitat del país i la seva gent, o simplement desapareixerà a gran velocitat, com el mandat de Navarro. I això implica una tria clara: o la tercera via del federalisme o el dret a decidir del poble de Catalunya. Ni més ni menys.
Qui tregui el PSC de la foto del dia de la Constitució espanyola amb Albert Rivera, Alícia Sánchez Camacho i María de los Llanos de Luna, i el torni a la foto del gruix del país i del catalanisme, amb els partits que van pactar data i pregunta per la consulta, podrà dir que lidera i que ho fa amb un partit, no amb allò que ara en queda sota les sigles PSC. És això o seguir optant per una tercera via que mentre Madrid segueixi essent Madrid seguirà sonant, més que a via, a una autopista. Concretament a aquella de la sèrie de Michael Landon allà pels noranta del segle passat: “Autopista hacia el cielo”. Cap al traspàs polític assegurat.
