La tercera via de Josep Piqué

"Que ell tingui determinats interessos no vol dir, en cap cas, que aquests siguin els de la gran majoria de la ciutadania catalana ni tampoc de la classe empresarial que ell sovint vol representar"

L'exministre i alt funcionari del cos de l'estat Francisco Fernández Ordóñez explicava a la darrera entrevista que li feren a El País allà per l'any noranta-dos, i es comenta que fins i tot amb insistència entossudida en els dies abans de traspassar que "sobre todo, cuidad lo de Cataluña porqué ese, y no el País Vasco, es el verdadero problema en España". No se si l'anècdota ja l'he explicada en algun altre article però avui pensant en Piqué, i en les seves darreres declaracions a El País on comenta sobre la necessitat del govern d'Espanya de ser més proactiu i pedagog amb Catalunya i en relació als catalans de no creure en falses arcàdies, em trobo amb l' exigència de referir-me a Francisco Fernández Ordóñez.

Aquests dos personatges comparteixen i tenen no pas poques coses en comú i unes trajectòries d'interessants similituds. Ordóñez va ser alt funcionari del règim franquista -assessor del ministeri d'economia i arribà a ser president del poderós Institut Nacional d'Indústria a inicis dels setanta-, fou ministre en sengles ocasions dels governs de l'UCD on tingué el dubtós honor de conspirar en contra de Suárez i en favor del futur mandatari Felipe González. Extrema-dreta, dreta i centreesquerra y lo que te rondaré morena, com diuen els castissos, si la seva vida hagués estat més llarga. Tota una trajectòria de coherència i complaença vers la seva persona, llurs interessos personals i sempre tot ben amanit, que d'això els buròcrates espanyols en saben un niu, d'un aire vanitós de servei cap al bé màxim i ens suprem: Espanya. Llàstima de no ser company de viatge a la borsa o al casino ja que, com es veu, tenia gran autoritat en veure cavalls guanyadors i poc sentimentalisme o nul•la memòria vers antigues adhesions i compromisos.

Piqué és fill de batlle franquista de Vilanova i la Geltrú, de jove milità en el PSUC, després se'n anà a la Generalitat pujolista de la mà del líder d'aleshores d'ERC Joan Hortalà amb qui coincidí a la universitat, ha anat a les llistes de CiU a la seva localitat d'origen i ha estat ministre català en els governs d'Aznar. Primer com a independent promocionat pel pacte amb Pujol i després ja com a militant de la tribu popular i home fort a Catalunya. L'any 2007, coincidint amb l'afer revista Jueves versus corona espanyola i certes estridències populars contra Catalunya en el debat estatutari, dimiteix de les seves funcions polítiques. Imagino que notablement fastiguejat ja que Piqué pot ser moltes coses menys un Acebes de la vida. En aquestes veient que la cosa ja no rajava reprèn la carrera professional en el privat on abans es feu fort a ERCROS -sense comentaris- i més tard passaria per VUELING o ara darrerament a OHL de l'empresari, no pas, millor oligarca Javier Villar Mir. Milián i Mestre en un brillant, sempre és brillant aquest home!, article ahir ens explicava la diferència entre els uns i els altres. Piqué en el fons no és res més que el Saza -el de La escopeta nacional- intel•ligent i llest i amb els porters automàtics ben venuts i amortitzats. Ell cala millor que ningú els espanyols i, per tant, sap vendre's a la perfecció per un plat de llenties, mongetes i qui sap si per una pàtria. Els serveis però mai són de franc i sempre ens hem de preguntar quina ha estat, o com de gran, la compensació.


Piqué i d'altres de similar pelatge han perdut qualsevol credibilitat per parlar de Catalunya i llur relació amb Espanya. Que ell tingui determinats interessos no vol dir, en cap cas, que aquests siguin els de la gran majoria de la ciutadania catalana ni tampoc de la classe empresarial que ell sovint vol representar. Diu que la Catalunya de Pujol ja és història, que és el passat. Pot ser que sia cert però la seva de Catalunya és un subproducte de l'era franquista on els catalans com a nació érem subjugats i on calia passar contínuament per l'adreçador i alguna claveguera alhora de guanyar-se la vida en determinades esferes, que ell deia combatre en el passat, i que les dinàmiques pernicioses autonòmiques han mantingut fins al dia present. Per què llavors, si cas li hem de fer, quin d'aquests és el nostre home: el fill de franquista, el comunista, l'economista socialdemòcrata col•locat per ERC, el convergent, l'independent al servei de l'Espanya reformista d'Aznar, el popular o l'executiu amic de l'oligarca?

 
 

Comentaris