RIP. Ha mort Redes. El programa d’Eduard Punset a TVE. Mmmm… Així es comença. La televisió li canta les absoltes. I als bars del més enllà encara riuen de la teoria sobre la immortalitat de Punset: “som àtoms en un 90% I els àtoms són eterns. O sigui, que jo probablement no moriré”. Clar, clar. Servidora és més modesta i el meu somni vegetal és veure Punset atrapat entre dos llesques de pa Bimbo mentre una escarola gegant li fot mossada. Ciència, això també és ciència, xiquets.
La vida és així: hi ha gent que si Punset els hi diu que cent grams de metafísica serveixen per fer un 85% més blancs els calçotets, doncs el creuran. La gent. La turba. La massa. La penya. Què caratxos sap la gent? Res de res. Ja ho diu la tita: “Si vols viure més de cent no creguis a la gent”. La cosa, la cosa, si tenen nas d’aspirina, ha fet fortuna entre el nostres articulistes progressistes-federalistes-Iupi-ia ia iupi iupi ah. Ep, criatures d’aquí: catalans, però abans són esquimals, mamuts, mots encreuats o si cal un tros de metall. Les nostres ments privilegiades van fent córrer que tot això és un moviment populista. Vaja, pinso per a les gallines. Tites, tites… teniu, teniu consulta, independència. Tites, tites. El poble, ja ho saben: és ruc mode orellut qualitat suprema. S’està enganyant al poble. Se li està fent creure l’oro i el moro. Molt bé, el poble és totxo i vosaltres sou el parquet que ens ha de fer caminar per la calidesa d’un món amb calefacció. Collons, quina casa, noi!
A mi em fan gràcia aquests bitxos del nostre terrari. Estan en vies d’extinció com dinosaures en una societat de gaseles. Ja saben: periodistes, professors d’universitat, escalfa cadires de mil i una institucions… Això, sí, gairebé tot públic. Gairebé tot català. Gairebé tot gràcies al país. Ells, però, es senten exclosos. Incompresos. Asfixiats. Amenaçats. Això sí, cada mes trinco-trinco. I de tot i més. Des de fa lustres i trufes. I ara el poble és tonto. Això és populisme. Però si fos Chaves, Maduro, o Extremoduro, no. El populisme és dolent només si és català. I és populisme perquè jo dic que és populisme. Si jo dic és: si tu dius no és. Jo dic el que és: tu no saps el que et dius. Jo sé: tu no saps res. Jo toco les campanes: tu balles. Toca’m el que no sona.
Perquè ja no sona la botzina. Ningú els escolta. Les veus del progressisme federalista-autonomista ja no tenen qui les escolti. Per la consulta? Per la independència? Sí, però… no. La gent, el poble, es vol independitzar d’Espanya, però també es vol independitzar d’aquesta demagògia que reparteix carnets d’ètica i moralitat. Com deia el periodista nord-americà Walter Lippman el 1922: “La demagògia és un paràsit que prospera on el discerniment falla i únicament els que es cenyeixen a les coses mateixes es mantenen impermeables a ella. Perquè en darrer lloc, el demagog, sigui de dretes o d’esquerres, sigui conscient o inconscient, no és sinó un mentider que no ha estat desemmascarat”. Ep, però la gent no se n’adona, oi? No, no. Perquè el poble també xoca contra les fronteres que han aixecat tots aquestes que diuen que el poble és tonto. El poble també mor escaldat davant les barreres de calefacció artificial dels savis que ens diuen que estem equivocats. Davant de la porta del castell de Dràcula es van amuntegant generacions que no poden traspassar res i que moriran esclafades. Ens sobra Espanya i ens sobren també les crostes demagògiques que hem creat. Ens cal un país, però també una altra societat. Per punyetera biologia: perquè tot neix i tot mor. Som el pernil salt enmig de llesques de pa moreno, ranci, d’ahir, de sempre. Per això tots els que diuen que això és populisme, que viuen ofegats, oprimits, inundats… Segueixen la irreal teoria d’en Punset sobre la immortalitat: que diu que tornarà a la tele amb un nou programa. Perquè la immortalitat és que tot continuï igual… per a ells, és clar.
