La temptació antieuropeista

"Per fer una altra Catalunya, cal buscar socis i canviar el cor d'Europa"

La Unió Europea, les seves estructures de poder i les seves xarxes d’interessos, no miren «el cas dels catalans» amb simpatia. És un creixent maldecap i representa un perill de contagi no gens menyspreable. Aquí ens hem cregut i ens han dit que sí, que això d’Europa és la gran finestra d’oportunitat, que els partits que es perdin a Espanya es poden guanyar en segona volta a Brussel·les o Estrasburg... I comencem a veure que la UE no és d’una sola peça, que és solidària amb l’Estat espanyol i que té algunes petites escletxes per les quals, amb moltes dificultats i sense excessos d’optimisme, la veu de la Catalunya castigada i amenaçada pot trobar un camí.

A la Unió Europea, Catalunya no té una autopista, però tampoc un mur infranquejable.

El front exterior es basa en Europa, que tendim a veure més unida del que realment està, i en les institucions europees, que tenen menys poder del que realment els atribuïm.

En qualsevol cas, no hi ha alternativa a Europa. Catalunya no es pot traslladar. El mapa és el que és. Som europeus per geografia, història i cultura, a més de mediterranis i ibèrics. Això no té remei: és el terreny de joc i no s’escull. Existeix i ja està. I no admet fantasies estrambòtiques ni buscar socis impossibles com Rússia, Xina, Mèxic, Israel, l’OTAN o planetes de llunyanes galàxies.

Per altra banda, Catalunya i el catalanisme són europeistes per convicció i per necessitat, per compensar la balança tot el que representa l’Espanya «madrilenyitzada», negativa i tancada, obsessionada amb una visió imperial i colonial, tot i que sense imperi.

Si hem arribat a reivindicar que Europa és filla del romànic català, com afirmava el visionari Alexandre Deulofeu, a què redimonis juguen alguns, atiant un sentiment antieuropeista a partir de la frustració? Per comprensible que pugui ser humanament, no és políticament intel·ligent i no porta enlloc.

 

Tot i que també estaria bé, oi?, tenir un autèntic projecte sobiranista/catalanista per a Catalunya, és encara més urgent tenir un projecte alternatiu per a Europa, com a comunitat de pobles i de ciutadans, i per a les institucions europees. I després, a partir d’una estratègia, buscar socis per tirar-lo endavant. Exactament el mateix que cal fer a les Espanyes: buscar aliances.

Europa no pot ser només l’esperança de salvació, la recerca d’algú que ens protegeixi de les urpes d’un Estat i d’un sistema de poders que busquen la derrota total de la Catalunya rebel i sediciosa, per una banda, i de la Catalunya catalana per l’altra. Si tot es resumeix en un «SOS, Europa», un crit d’ajuda a la desesperada, arribarem aviat al final del carrer.

La clau no és jugar amb l’antieuropeisme, sinó maldar per construir una altra Europa. Potser no canviar-ho tot, però sí canviar unes quantes coses. I per descomptat, sols no ho farem. El model europeu actual, ja ho veiem quan es reparteixen els càrrecs, és una mena de fira d’interessos i aliances d’Estats i d’elits econòmiques, que les dretes governen des de fa una quinzena d’anys i que l’antiga socialdemocràcia ha renunciat a transformar. Aquests poders no tenen cap altre projecte que el neoliberal i han dinamitat el somni europeu, tot i que conservant-ne els rituals, els símbols, el discurs...

Aquí és on es poden jugar partits molt interessants, molt difícils i molt llargs: en una política europea i europeista entesa d’una nova manera, construint democràticament nous blocs, noves aliances i nous relats. El partit que estem disputant amb l’Espanya aferrissada es juga a fora, sí, però no ens podem equivocar de partit ni enganyar-nos sobre qui és l’àrbitre, quines són les normes escrites i no escrites i qui mou els fils. La resta és una via morta, plena d’agitació i d’esperança: per canviar Europa s’ha de ser europeista, per fer una altra Catalunya cal canviar el cor d’Europa.

 

Comentaris