Me’l baixava d’internet, l’imprimia i l’enganxava a l’ascensor i a la porta del parking. Invariablement, l’endemà ja no hi era. Hi va haver dies que quan anava a procedir amb la meva rutina em trobava que algun altre veí ja havia fet la feina (ascensor i parking). En aquest cas sortia al carrer i enganxava els meus dos cartellets al costat de l’intèrfon i de les bústies. Però igualment l’endemà ja no hi eren. El full simplement informava d’en quina escola del barri ens tocava votar als veïns de l’escala aquell 9 de novembre, i, si no recordo malament, te’l baixaves del web extraoficial del 9N.
Deixo a banda el simbolisme perfecte sobre el que ha estat fins ara el procés (independentisme proposant, unionisme boicotejant), per subratllar a través d’aquesta anècdota quina és la gran diferència entre aquell 9N i el referèndum del proper 1 d’octubre. Aquest cop no caldrà que els veïns juguem al gat i a la rata per l’escala, perquè el Govern de la Generalitat ens enviarà a tots una targeta censal amb segell oficial a cadascun de nosaltres, dient-nos l’adreça del punt de votació i el número i la lletra de l’urna on haurem de fer cua. Un dia de setembre obrirem la bústia i allà hi serà la targeta. Com sempre.
La distància que hi ha entre la targeta censal i el joc del gat i la rata dels veïns explica també amb molta precisió la crisi de Govern d’aquesta setmana. Davant les dificultats i els riscos evidents d’organitzar un referèndum d’autodeterminació oficial amb l’estat agressivament en contra, alguns membres del Govern tornaven a pensar en clau de 9N: externalitzar a la societat civil part de l’operatiu. Aquest punt de vista, però, tenia el problema que no era compartit ni per la direcció executiva del Pdecat que encarna Marta Pascal, ni pel màxim responsable del 9N, Artur Mas, ni per ERC, ni per les entitats sobiranistes, ni –m’atreveixo a afirmar– per la gran majoria de ciutadans disposats a anar a votar, que no compren un 9N bis. La de fer una cosa semblant al 9N era, per tant, una proposta sense recorregut que, a més, amenaçava de bloquejar els preparatius oficials del referèndum i provocar amb tota certesa el trencament definitiu del Govern de Junts pel Sí.
Així doncs, la Generalitat organitza amb segell oficial i la gent vota. Imposant definitivament aquest esquema, el president Puigdemont ha acabat de matar aquesta setmana la vella Convergència, i ho ha fet amb la complicitat total de Pascal i Mas. És per això que, a l’inrevès de la majoria d’interpretacions que he llegit fins ara, sóc del parer que la crisi d’aquests dies no debilita sinó que reforça el Pdecat. Simplement: qualsevol alternativa hauria provocat el descrèdit definitiu de la nova força política i, probablement, la seva desaparició en termes electorals.
Menció a banda mereixen Junqueras i ERC. Després d’un any i mig rondinant contínuament en privat (ara sabem que amb raó), sobre el compromís dubtós de determinats elements del Govern i del Pdecat, els republicans es troben ara amb la responsabilitat executiva de l’1O a les mans. Amb un president que ja ha demostrat tot el que havia de demostrar, i amb un Govern 100% alineat i cohesionat, és a Oriol Junqueras a qui li ha arribat el moment de demostrar el que sempre ha defensat: que ERC no només és garantia, sinó que, a més, és capaç de fer-ho.
