La tapa de les clavegueres

"La millor manera de garantir que la tapa de les clavegueres romangui tapada i ben tapada és justament aquest sistema de televisions, ràdios i diaris"

El diari «Público» ha tret, aquesta setmana, la tapa d’una de les moltes clavegueres de l’Estat espanyol: les estranyes relacions entre el CNI i els atemptats de l’agost de fa dos anys. Abans que res: sap greu dir-ho, per als que s’escandalitzen, però la raó d’Estat acaba sempre en una claveguera o en un camp de batalla, que no és molt diferent. Tanmateix, una vegada acceptades com a inevitables les conduccions subterrànies i tots els seus detritus, a més dels exèrcits humans que habiten a les tenebres sense massa manies, tornem a la superfície.

Les clavegueres s’haurien d’equilibrar, en una societat decent però no ingènua, amb les aixetes destinades a mantenir un bon corrent d’aigua clara. Aquesta hauria de ser, en essència, la missió dels mitjans de comunicació, entre moltes altres.

Però a Espanya les coses ja no van així. No ens mamem tampoc el dit ni ens passem d’ingenus: el paradís no existeix enlloc del món, ja sabem d’on venen els nens i els reis d’Orient... Tanmateix, hi ha hagut èpoques millors i pitjors, en les quals l’opinió pública espanyola disposava d’un cert ventall de mitjans que, amb totes les seves hipoteques, mancances, defectes, tendències i manies, oferien un retrat de la realitat força variat, dintre del qual la gent podia contrastar més o menys els relats contraposats i les veritats relatives.

Tot això, en els anys de la crisi econòmica i política, se n’ha anat a fer punyetes. Espanya és un monocultiu comunicatiu, llevat de quatre espècies exòtiques i independents que viuen en les zones marginals de l’ecosistema. La prova d’això és la rapidesa amb la qual s’ha pres la decisió d’ocultar a l’opinió pública espanyola les revelacions escandaloses del diari «Público». La llei del silenci, sense escrúpols: televisions, ràdios i principals diaris, almenys de renom, han reaccionat com un exèrcit perfectament disciplinat.

Qui ha pres la decisió? Probablement, més una xarxa que una sola persona, però una xarxa molt cohesionada, amb una idea molt clara de qui dóna ordres i de quins són els interessos que cal defensar a qualsevol preu.

Quin és l’objectiu de fons? Mantenir la majoria de la població espanyola en la més feliç de les ignoràncies, al mateix temps que s’aconsegueix que cregui que viu en la més transparent i bondadosa de les democràcies. Tot això, amb moltes coloraines, molt disseny, molta interactivitat, molt soroll i tot el que es vulgui, però amb uns nivells ínfims de decència periodística.

Qui dirigeix realment la majoria de mitjans de comunicació espanyols? Fàcil de dir, difícil de concretar: qui hi ha posat diners, qui n’hi ha perdut a cabassos, els que han donat crèdits impossibles de retornar i amb garanties ridícules, els que aporten subvencions més o menys camuflades, els que reparteixen favors...

Tot sigui per la pàtria, clar que sí. Com deia Rubalcaba: l’Estat pagarà el preu. Però amagava que immediatament transferirà la factura a la ciutadania. Per això és imprescindible que la pagui ben a gust, sense discutir ni un cèntim. 

 

L’operació d’intoxicació de l’opinió pública espanyola no és cap broma ni obra d’aficionats. Té precedents, per descomptats: la Prensa del Movimiento, en la qual no es movia res que no estigués rigorosament controlat, fins que van anar perdent-ne el control. Han aconseguit reproduir i perfeccionar el model, molt més sofisticat i refinat, molt més alegre i ensucrat.

En resum: és el model social i comunicatiu de Corea del Nord, fonamentat més en mitjans privats que públics, i a anys llum dels pecats, per exemple, del sistema públic de comunicació català. Per entendre’ns i simplificant molt: al costat dels mètodes dels Kim a l’espanyola, TV3 és una anècdota. I a sobre es permeten atribuir-li una capacitat d’adoctrinament que no arriba ni a les soles de les sabates de tot el sistema de mitjans espanyol.

La millor manera de garantir que la tapa de les clavegueres romangui tapada i ben tapada és justament aquest sistema de televisions, ràdios i diaris. Forma part d’una estratègia, que aquí hem menystingut alegrement i que funciona com una màquina imparable, acompanyant i donant cobertura a la «blitzkrieg» dels «panzers» judicials, policials, financers... Ja ho diu el tòpic: a la guerra, la primera víctima és la veritat. I l’Espanya oficial està en guerra.

 

Comentaris (3)
Sense clavegueres .... Fa 3 mesos
.... tots estaríem coberts de merda fins al coll.
ton c. Fa 3 mesos
si realment és difícil de provar, peró la "xarxa" que diu viosté ens rimaginem que deu ser l´estat espanyol amb la seva amenaça de la propaganda que posa als diaris, es molt fàcil fer xantatge amb aixó, no siguem tant innoicents, com diu l´article Un fet que només l´ha vist al Punt Avui, en relació als atemptats del 17A a Barcelona. Joan Rueda, diu que van arrivar a Alcanar, materials per fer bombes que s´usaven només en la guerra de Siria materials que les diferents agéncies de
Marc Fa 4 mesos
Goebbels n'estaria orgullós del que tenen muntat a Ñordia.