La Susana, el seu relat i el PSC

"L'andalusa parla per a la seva parròquia i perquè sap que la catalanofòbia encara dona rèdits"

Quan era petita estava de moda una cançó ximple, ridícula i repetitiva que s'anomenava Susanita tiene un ratón. El nom no fa la cosa, però, en canvi, la lletra d'aquesta cançó sí que serveix per explicar el que passa de vegades en el món de la política. I aquests dies encara més. Si vostès recorden la lletra, recordaran les estrofes reiteratives i gairebé obsessives que explicaven les peripècies del rosegador que menjava boletes d'anís i torrons i dormia al costat del radiador. Això és el que li passa a l'altra Susana, la Díaz, que aquesta setmana s'ha passejat per Catalunya per repetir, com si fos un disc ratllat, tot allò que ja hem sentit en altres ocasions.   

 

Susana Díaz sempre utilitza el mateix discurs, o com es diu ara, el mateix relat. I ho fa de manera fàcil, populista, tronada, supeditada al dictat dels gerros xinesos del PSOE i sense entendre que l'Estat espanyol necessita un socialisme diferent al que ella representa. Això és així perquè l'andalusa -i que consti que no ho dic despectivament- parla per a la seva parròquia i perquè sap que la catalanofòbia encara dona rèdits. I ho fa amb recursos molt recurrents, els mateixos que va utilitzar per guanyar les eleccions a Andalusia, i els mateixos que ara fa servir com a candidata a ocupar el poder al PSOE. I, és clar, al Tribuna Barcelona que se celebra a l'Hotel Palace no ho va fer diferent. Allà, davant del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, és on es va deixar anar que no hi haurà referèndum i que el nostre president, Carles Puigdemont, diu mentides, bo i comparant-lo amb la líder del Front Nacional, Marine Le Pen. I què més? Com es pot caure tan baix? ¿Com pot ser que algú tingui la barra de comparar el President amb una senyora francesa que té un concepte de la democràcia, com també de la convivència i de l'Europa del futur, que fa feredat? En fi: o bé és imbècil o bé no té tan clara la seva victòria i actua a la desesperada en un territori -Catalunya- que no li és gaire favorable.

 

 

I Miquel Iceta què hi diu? Doncs de moment sembla que ben poca cosa. I això és preocupant, francament. No entenc que el PSC pugui deixar passar aquesta barroeria política contra el nostre president. No entenc, tampoc, que el PSC estigui tan fora del món com ho està ara. Sempre havia pensat que el PSC era un partit modern, que sabia llegir la realitat social, i exhibia aspiracions europeistes, a més de tenir la voluntat de servir la ciutadania, amb una clara vocació de partit socialdemòcrata que actua a favor dels drets de les persones. Em pensava que el PSC volia continuar essent el pilar que ha estat durant molts anys per a Catalunya. Però no, malgrat em pesi dir-ho, sembla que darrerament ha perdut el nord. És evident que situacions com les que ha generat Susana Díaz a Catalunya, ajudada per Rodríguez Zapatero, el perjudiquen. I és que respondre a la faraona era més important que estar perdent de les lluites fratricides internes del PSOE. El PSC hauria hagut de defensar la primera autoritat del nostre país, el president Puigdemont, per ratificar que a Catalunya tenim el costum de fer les coses de manera diferent i, sobretot, per oferir un senyal als catalans que el PSC encara és al seu costat. Tant de bo siguin capaços de rectificar. El PSC continua essent un partit necessari.

 

Comentaris