L’1-O, Espanya va perdre la dignitat democràtica i la credibilitat com a Estat. Va ser un Estat fallit a Catalunya, derrotat per un poble i uns polítics que havien burlat la pressió i la guerra bruta posant urnes. Però aquell 1-O, Espanya va estar de sort. La trucada d’Angela Merkel a Rajoy ordenant-li el cessament de la brutalitat policial li va donar aire perquè va evitar una tragèdia civil. Aquells Piolins de ‘l’A por ellos’ que duien l’odi en la seva mirada haurien pogut provocar, sense cap mena de dubte, morts. Un mal cop de porra, aglomeracions de gent intentant fugir, gasos lacrimògens incontrolats, una pilota de goma… Un sol mort i Espanya estaria perduda. Perquè un sol mort al carrer hauria tingut una resposta ben diferent a Europa. És cert que és un club d’estats putrefacte, mogut pel capital i capaç de mirar cap a un altre costat davant d’una tragèdia humanitària. Però lamentablement, garantir l’estabilitat política i econòmica d’un Estat endeutat fins a la medul·la i amb un model econòmic caduc li resulta prioritari. S’hi juga el pa.
D’aquí la sort d’Espanya, perquè encara crema alguns cartutxos per evitar la democratització del règim del 78 i el consegüent esfondrament d’un Estat de cultura franquista. S’ho juga tot a una rendició i humiliació catalana que no arriba, per la qual els independentistes es reincorporarien al sistema amb un Estatut apedaçat i el país entraria en un llarg període de letargia nacional com la d’Euskadi. Amb presos polítics i exiliats com a ostatges sobre els quals es pot negociar i amb l’esperança que Alemanya entregui el president Puigdemont perquè, com a mínim, li puguin fer la fotografia emmanillat.
El règim continua viu en la partida d’escacs contra el republicanisme, sí, però cada vegada té menys fitxes i el cronòmetre de la partida s’accelera. La debilitat d’Espanya a ulls d’Europa és evident. Per diverses raons. L’econòmica, perquè deu un bilió d’euros, la judicial, perquè la independència d’aquest poder està essent qüestionada gràcies a la tasca de denúncia dels exiliats catalans i dels advocats dels presos polítics, però també la política, perquè el règim del 78 demostra als seus socis que la unitat d’Espanya està per sobre de la democràcia i el joc net.
Els mitjans de comunicació de tot el món es fan ressò de la pervivència del franquisme a Espanya, han difós la brutalitat policial de l’1-O i han condemnat gairebé unànimement l’existència de presos polítics. I ara, el Comitè de Drets Humans del Bundestag demana a Alemanya i a la UE que facin de mediadors. La mediació és el referèndum acordat i supervisat. Els que juguen a escacs saben que la precipitació en els moviments et pot matar el rei. I la UE, abans o després, acabarà essent el jutge de la partida.
