Abans que peti tot, que tard o d’hora petarà, ho veurem. La suspensió de l’autonomia (capada i petitona, però encara autonomia) de Catalunya. Aquesta és la «solució final» que estan començant a dissenyar els salva pàtries excessius, histriònics, corrosius, de la dreta madrilenya. No ens precipitem: encara no tenen un full de ruta, ni tampoc la benedicció d’Aznar, el nou «dissenyador en cap» de la «Nueva España». Però van per feina: saben que en algun moment de 2019 o com a molt tard a la primavera de 2020 tindran la seva oportunitat.
Només Vox ha dit les coses pel seu nom, de moment, ja que no hi perden res si derrapen més del compte: suprimir les autonomies. Diuen que estan convençuts que això és el que vol la majoria de la societat espanyola. Exageren, sí. Són molt extremistes, també. Però amb una mica de temps, no és impossible que una idea tan radical pugui obrir-se camí.
El testament de Franco, que ara ningú no recorda, però ressona poderosament en el discurs de fons de Felipe VI i del borbonisme, lloava “La rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria”. Es referia, per descomptat, a la rica i inofensiva multiplicitat de formatges, receptes gastronòmiques i danses regionals.
Des del PP i Ciudadanos no gosen encara arribar tan lluny, probablement perquè s’han omplert massa la boca amb la mateixa Constitució que han segrestat entre ells i els poders obscurs de l’Estat. Ja hi arribaran. De moment, els seus somnis eròtics es limiten a aplicar un 155 perpetu. Segurament, exceptuant formatges, receptes i danses regionals. Però per a tota la resta, la seva solució de capçalera és el 155.
Saben perfectament que el 155 només és una solució excepcional i puntual, però saben també que són amos i senyors de la interpretació de la Constitució i les lleis. Aquesta és la gàbia que han construït pacientment, intel·ligentment, al llarg de les darreres dècades: l’imperi de la seva llei, els jutges i fiscals de la seva llei, els policies de la seva llei i les presons de la seva llei, amb l’excepció de les catalanes, cosa que no trigaran a solucionar.
El 155 dur, permanent, indefinit, salvatge, és la suspensió de l’autonomia. Els va sortir tan bé el primer 155… Els tenien per corbata, es temien insurreccions, vagues, problemes de tota mena. Però va anar com la seda. I ara s’adonen que es van quedar curts. No van tocar seriosament els elements clau. Ni van posar sota control estatal les «madrasses» o escoles on s’adoctrinen els nens catalans, no van desmuntar la «Tele Gihad» que per a ells és TV3, no van «renacionalitzar» els Mossos ni van recuperar les presons i tampoc no van acabar de rematar la feina amb el Parlament, tot i que ha quedat més tocat de mort que altra cosa.
Aquest és el programa: eliminació de l’autonomia catalana (la basca, curiosament, els emprenya menys), per les braves o a través d’una interpretació forçadíssima de la Constitució.
A l’horitzó dels dos anys vinents, en funció del que Sánchez aguanti a base de somriures i bones paraules i del que Iglesias pugui empènyer, el programa de la dreta madrilenya anirà decantant-se cap a la «solució final». Entremig, des de Catalunya, tot i el caos i la confusió on estem instal·lats, anirem aixecant el cap. Hi haurà judicis i sentències, hi haurà nous embolics judicials europeus, noves euroordres. I eleccions, per descomptat, que no resoldran res, excepte algunes picabaralles partidistes. Hi continuarà havent presos polítics i exiliats… I la monarquia espanyola s’anirà enfonsant en la seva inevitable decadència.
Aleshores, la temptació d’acabar d’una vegada per totes serà cada vegada més forta. Aquest és l’horitzó: seguint la línia de «A grandes males, grandes remedios», apujaran l’aposta, segurs com estan de tenir la victòria definitiva al seu abast. Arribaran fins al límit i més enllà. No poden anar a eleccions, després de dir i fer tantes bestieses, sense prometre la bomba atòmica (Franco en estat pur) que serà la solució de tots els mals d’Espanya. Ho faran amb la benedicció explícita de Felipe VI i d’Aznar, el futur salvador de la pàtria. I després…
