En un nou dia d’aniversari constitucional ahir el president del PP, Mariano Rajoy, va sentenciar que “la solució a l’Estatut de Catalunya està en la Constitució espanyola”. Aquest és el problema. En qualsevol país civilitzat una Constitució no és més que una base jurídica raonable on hi ha continguts les llibertats i els principis bàsics del sistema. Com qualsevol altra convenció humana, una constitució està sotmesa als canvis necessaris que determinen els temps. Si una llei, per molt de lleis que sigui, no es modifica, esdevé un fòssil, perquè no s’adequa als canvis socials. Com més humana i menys divina resulta, més cal adequar-la a les noves tendències que s’obren pas en una societat.
Però la Constitució espanyola no s’ha mogut. Senzillament perquè s’ha convertit en unes taules de la llei d’origen diví. Com la vella divisa que proclamava “per la gràcia de Déu”. El Partit Popular –i en part, també el PSOE- han identificat la Constitució amb la mateixa essència espanyola. Amb Espanya. Per això quan bramen que la Constitució no es toca, en realitat diuen que Espanya no es toca. I quan es proclamen constitucionalistes, en realitat es diuen espanyolistes. Per a ells, la Constitució ha esdevingut la garantia de la integritat de l’Estat, tal com hi queda reflectida. I no és res més que això. El constitucionalisme espanyol només es diferencia de l’espanyolisme en el nom. Un nom que no deixa de ser, doncs, un recurs unionista més.
El problema per a qualsevol demòcrata, doncs, és que un sistema que s’hauria de limitar a descriure drets i deures i a garantir el respecte de les llibertats bàsiques s’ha transformat en una doctrina nacional sagrada que es gira sempre contra tots aquells que, paradoxalment, apel•len a la llibertat. La paradoxa és tan bèstia que a Espanya el text constitucional, en comptes de servir com a referència per a garantir la democràcia, ha quedat en mans dels que no estan disposats a acceptar que, amb democràcia, qualsevol veritat, per molt sagrada que resulti, pot ser qüestionada.
Una llei que va nàixer amb la intenció de passar pàgina després de gairebé quaranta anys de dictadura ha quedat captiva dels que no l’haurien passada mai. Si Mariano Rajoy fos un demòcrata sincer, hauria invertit els termes. Tal com ha quedat enquistada la Constitució Espanyola, i tal com la utilitzen els que més s’identifiquen amb els antics principis del Movimiento, l’única solució perquè deixi de ser un catecisme està precisament en l’Estatut de Catalunya. Perquè l’Estatut és l’única llei posterior a la Constitució que ha estat votada darrerament per la majoria d’un dels pobles que encara integren l’Estat. És a dir, és l’expressió de democràcia participativa més recent. I si no cap en la Constitució, els demòcrates espanyols haurien de canviar la Constitució. Els catalans comencen a tenir clar que han de resoldre els problemes de manca de llibertat que pateixen per uns altres camins.
