En qüestió de dues setmanes s’han multiplicat les veus que qüestionen de manera radical la gestió de José Luís Rodríguez Zapatero. Alguns van més lluny i en demanen la dimissió i la convocatòria immediata d’eleccions si el president del govern espanyol no és capaç de proposar mesures creïbles contra la crisi. És obvi que aquestes veus no es corresponen exclusivament als dirigents de l’oposició. Això no seria notícia, sinó lògica política. N’hi ha de procedents de les organitzacions empresarials, de la banca i fins i tot de dins del seu propi partit. Fins aquest dissabte passat corria la brama per Madrid que Zapatero estava “sol”. Aquell dia el comitè federal del PSOE va desmentir amb contundència l’especulació. Zapatero té companyia: la de la majoria de dirigents del seu partit, que li presten suport. A ell i a la seva política basada exclusivament en el populisme de signe parachavista.
José Luís Rodríguez Zapatero, doncs, no està sol. Però el seu partit, sí. O quasi. Només els sindicats –i sobretot, la UGT- consideren que la política econòmica del president és del tot encertada. Aquest suport evidencia dues coses: la debilitat política del president i la deriva cap a l’error sistemàtic del sindicat socialista. La solitud del PSOE és encara més greu quan la política frontista de Zapatero l’ha enfrontat, no només a la patronal, sinó al governador del Banc d’Espanya, al president de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi, al sector felipista del seu partit, tot i que es tigui en la reserva, al principal grup de comunicació identificat amb el socialisme espanyol i al seu exministre d’Economia, el sensat i escapçat Pedro Solbes. Quan els dirigents d’entitats que deuen el càrrec a la complicitat governamental trenquen la prudència que els ha definits històricament i qüestionen obertament la gestió del president, l’alarma és justificada
I encara més quan, a mesura que augmenten les veus de la discrepància, es constata el fracàs de la política econòmica del govern i es dispara el dèficit públic, Zapatero s’enroca en la “lluita contra els poderosos”. A través de la desqualificació o l’apel•lació a conspiracions malèfiques que només pretenen, al seu parer, traure’l de La Moncloa.
Aquest cap de setmana hi ha analistes que han comparat el moment actual de líder socialista amb el darrer any de govern d’Adolfo Suárez. S’equivoquen. Tant de bo. El problema rau en aquesta equivocació. Suárez sí que estava realment sol. El seu partit van anar esfilagarsant-se fins que es va descompondre del tot i va arribar el moment del recanvi. El PSOE, en canvi, sap fer pinya i aguanta el xàfec. Aguantar, en aquest cas, vol dir empitjorar cada dia més la situació econòmica. Com que Zapatero no avançarà eleccions, l’única possibilitat que queda per fer menys intens el drama depèn de l’oposició. Si CiU i el PNB pacten amb Zapatero, hauria de ser a canvi d’exigir-li canvis dràstics en la seva política. Si això no és possible, haurien d’aguantar les pressions del govern i evidenciar que amb la UGT no n’hi ha prou per aprovar els pressupostos de l’Estat.
