La síndrome dels Morancos

Què vol dir estimar? Segons el diccionari de l'IEC, «estimar» ens remet a «amar»: Tenir amor (a una persona o a una cosa). La definició no parla, en cap cas, de condicions per a l'estimamenta, però tots tenim clar que la llibertat és indispensable perquè el verb es pugui conjugar: estimar és lliure i compta amb l'absoluta llibertat de l'estimat.
A Espanya ens estimen, ens ho diuen, darrerament. Sobretot els polítcs de l'aparell estatal. Però el seu amor és d'aquells que diu la dita nostrada «t'estimo tant que t'abonyego», és a dir, jo t'estimo i per tant, jo poso les condicions, i si de cas, et maltracto. La classe política espanyola ja fa molt de temps que no és de fiar, per tant, aquestes declaracions, les d'amor barrejades amb amenaces, tenen poca importància. És com si ens diguessin «us estimem tant que per això aplicarem l'article 155». Aquest és el seu esquema. De cònjuge abusador que no pot ser denunciat perquè és per amor, que ens maltracta i ens sotmet.

Entesos.

Però deixem-nos de polítics, la seva tradició democràtica és inexistent, només aparent; no en saben més, no poden actuar d'una altra manera, la seva visió del món no els ho permet. Però polítics a banda, no hi ha ningú a tot el territori espanyol que sigui demòcrata? Això sembla impossible. No pot ser.

Vaig viure uns escassos sis mesos a Madrid fent feines diverses i estic convençuda que el noi que em llogava l'apartament on vivia era demòcrata. Es deia Vich de cognom i em preguntava, interessadíssim, com era la ciutat que duia al cognom. Em demanava coses del nostre país de pura curiositat, amb afecte. De debò. Pensava que algun avantpassat seu venia de la ciutat dels sants i li agradava. Em trobava també, habitualment, amb un seguidor del Real Madrid que creia en el fair play i, per tant, era demòcrata. A Madrid vaig entrevistar escriptors, directors de cinema, cantants...Aviam, David Trueba no és demòcrata? Andrés Trapiello, sempre amb la República espanyola a la memòria i als seus escrits, no és demòcrata? Alberto San Juan i tota la tropa de l'Animalario no són demòcrates? Luis Tosar, en Coronado mateix, no són gent viatjada, oberta....? En Willy Toledo ha dit algun cop que troba una bestiesa que tots els espanyols hagin de decidir la independència de Catalunya... Més val això que res, és clar. Però on són els pensadors, la gent culta, els qui opinen als diaris, Soledad Puértolas, Rosa Montero, Almudena Grandes (ella en va escriure un sobre Súmate l'any passat que n'hi ha per apretar a córrer), Lorenzo Silva... Algunes d'aquestes firmes van escriure alguns articles l'any passat al voltant de la consulta. Luis García Montero potser va ser un dels més honestos, però en general, la paraula més repetida als escrits d'uns i altres era «Constitución» i els arguments «el vodevil de Mas, la locura de Mas», etc. (Noti el lector que no anomeno ningú de l'espècie «Libres e iguales» en amunt: aquests és evident que aquests mai han cregut en la democràcia ni en la llibertat, però també ens estimen). Només em queda pensar en una explicació: la síndrome dels Morancos. Aquests dos germans humoristes andalusos van tenir la gosadia de dir que els semblava normal que els catalans votéssim per la independència en un referèndum, a principis de febrer de l'any passat. Dos dies després de dir-ho declaraven que havien estat pressionats, a TV3, per mostrar-se a favor del referèndum i que ells eren españols i creien en la Constitució i que res de res d'independències. Bufa!

Potser, doncs, tota la gent culta del país del costat ha decidit ser demòcrata en la intimitat, o es limiten a signar bestieses sobre la solució federal en bloc per no haver d'escriure ni un article més... o tenen por de patir la síndrome dels Morancos: escarni públic i taca de per vida per traïció. Finalització de contractes. Mama, por. Darrerament, però, es limiten a fer com els micos de Gibraltar o amaguen el cap dins un clot com els estruços.
Els havíem llegit, vist i escoltat, si, i ells ens estimaven obertament i deien que Barcelona era una ciutat oberta, europea i cosmopolita... Però ara que volem ser lliures i ells veuen que anem de debò, miren cap a una altra banda o cap al Sàhara, que és un lloc més exòtic i cau molt més lluny per als compromisos.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?