En un míting d’aquest cap de setmana, José Montilla ha deixat clara la seva posició amb relació a la independència de Catalunya: “No vull una Catalunya independent sinó un país que s’entengui amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa”. Montilla va dir això per criticar la decisió de CiU de votar a favor de la IP sobre la independència de Catalunya. Afirma Montilla que el gest d’Artur Mas demostra que el líder de l’oposició cada dia és més “imprevisible, irresponsable i insolvent”. Deixant de banda que una de les especialitats dels socialistes és posar qualificatius a les persones amb aquella superioritat moral que segons va dir Montilla en un altre discurs sabatí tant de mal els ha fet, el primer secretari del PSC no s’adona que això mateix ho podria dir de Puigcercós o d’Herrera, atès que els seus aliats també van votar a favor de la tramitació de la IP.
La sinceritat de Montilla és d’agrair. Però, és més, crec que recull el sentiment del conjunt del PSC. No conec cap militant socialista que estigui a favor de la independència de Catalunya. Els més evolucionats, com per exemple Ferran Mascarell, com a molt són confederals, sobretot perquè han arribat a la conclusió que a Espanya no hi ha federalistes amb qui pactar com compartir l’estat. L’ideal dels socialistes és el federalisme, o sigui aquella forma d’organització estatal que es basa en la unió d’una sèrie d’estats sota una mateixa constitució política, la qual en respecta l’autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l’estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l’ordre general. Per tant, els que ara són partidaris de la confederació, ho són per una constatació negativa: avui dia ja són conscients que amb els polítics espanyols, de dreta o d’esquerra, no es pot pactar un l’estat federal que havien defensat tota la vida. I en això, segurament Mascarell trobarà més còmplices a CiU que no pas al PSC, entre altres coses perquè entre els nacionalistes hi ha més partidaris de la confederació (és a dir, de la unió de dos estats sobirans que comparteixin uns determinats fins comuns) que de la independència pura i dura de Catalunya. I tanmateix, cal reconèixer, com ja va aplicar magníficament Ferran Sáez en l’article La transició, que és tan difícil superar l’autonomisme com assolir la independència: “la via autonomista està morta —assegura Sáez—, però no existeix, ni per casualitat, una majoria independentista que permeti superar-la. Hi ha, doncs, un camí que ha esdevingut intransitable i un altre que encara no es pot transitar, ni tan sols a mitjà termini”. I aquest mitjà termini és, també, l’impossible confederació. Però tornem a les declaracions dels primer secretari del PSC.
També afirma Montilla que Artur Mas ha enterrat el pujolisme. Tant de bo! El pujolisme ha estat una manera d’entendre la nació i els objectius nacionals que ja ha fet el seu curs i ha quedat superat. Correspon, si de cas, a l’etapa de la lluita per la recuperació de la democràcia i de reconstrucció nacional mitjançant l’autonomia. Vull dir que el pujolisme és de l’època que resumia molt bé aquell lema de l’Assemblea de Catalunya que va portar la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia. El “masisme”, si es pot dir així, ha de fer front a una etapa: a la de la construcció nacional. Als catalans ja no ens cal reconstruir res. Més aviat ens convé construir un estat. I per fer-ho, primer en cal construir una majoria social que, d’entrada, assumeixi el dret a decidir com una possibilitat real. Coincideixo amb Ferran Requejo quan diu que per avançar cap a la independència cal complir cinc requisits: 1) Reunir sota un mateix objectiu als independentistes convençuts i als independentistes estratègics (o instrumentals). 2) Bastir un projecte transversal basat en valors, dades empíriques i projecció de futur. 3) Arribar a un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència que reculli, no només l’objectiu final, sinó les principals “estacions intermèdies” sota el principi que units ens mantindrem drets i que dividits, en canvi, caurem (que era el lema de la Revolució americana del 1776). 4) Un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles, tant pels actors polítics nacionals com pels internacionals. 5) Promoure la convocatòria d’un referèndum com un acte de sobirania del Parlament i del Govern de la Generalitat, per damunt de la Llei de consultes de la qual està tan orgullós el conseller Ausàs, perquè la legalitat espanyola no ho permetrà mai. Per tant, arribat el moment, no s’ha de fer a través d’aquesta última, sinó comptant amb complicitats i observadors internacionals. Quanta feina, oi?
La sinceritat de Montilla és, precisament, dir-nos que el seu objectiu no és ni serà mai la independència. Pe tant, que ni ell ni el seu partit treballem per assolir aquests cinc objectius que ens planteja Requejo. Els que sí que la volem, la independència, podem discutir-nos sobre els ritmes o sobre l’estratègia que cal seguir. Podem discrepar sobre si la majoria social que tots plegats desitgen existeix o encara no som prous per llançar-nos tobogan avall. En fi, podem discrepar sobre moltes coses, però l’objectiu, en el fons, és el mateix. Hauria de ser el mateix, perquè sinó sempre guanyaran aquells que, com Montilla, ens volen encadenats a Espanya, encara que sigui a la hipotètica i impossible Espanya federal. La majoria social independentista es construeix fins i tot amb els que dubten. És precisament això el que no van saber veure aquells independentistes que el 2003 i el 2006 van fer dels socialistes els directors de la política catalana. La sinceritat antiindependentista de Montilla no enganya, l’ambigüitat, per contra, és sempre una oportunitat. I acabo. Ser líder no vol dir cridar més fort sinó encapçalar les grans decisions col•lectives, les que generen canvis profunds i estructurals, sense provocar traumes innecessaris que, com al parxís, et tornin a la casella de sortida.
