A toc de xiulet, tots els mitjans del règim madrileny -amb l’habitual extensió provinciana- van multiplicar fins a l’infinit digital la frase de Felip de Borbó: “No es pot apel·lar a una suposada democràcia sense respectar la llei”. Una sentència -mai millor dit- que pot pronunciar qualsevol personatge que estigui al poder, sigui ell, el seu pare, el dictador que el va posar -i que encara presideix una mena de piràmide a prop de Madrid- o aquell Maduro que tanta ràbia els fa a tots plegats. De fet, aquesta jerarquització és, ni més ni menys, la que garanteix a la família Borbó i els seus amics que el poder real no es posarà mai en perill per unes urnes.
La llei que tant li agrada a Felip de Borbó és la que assegura que ell i la seva família mantindran els seus privilegis medievals. I la llei són, també, tots els fiscals mandrosos que s’equivoquen, una i altra vegada, amb els papers i les dates que han fet que nou persones estiguin a la presó abans de ser sentenciats. El conjunt de lleis que sostenen el règim espanyol són, precisament, el que posa límits a una democràcia real.
L’oportunitat d’aquest procés és que molts milers de persones estan comprovant quin és el funcionament real del Tribunal Suprem a través dels personatges que ara anem coneixent. És un judici polític, evidentment, però també ens ensenya molt sobre el nivell de la casta judicial espanyola. Ells són la seva llei, justament la que va contra els nostres drets democràtics.
