La seva glòria

"La democràcia ho cura tot: menys la ximpleria"

En el món, com sempre, passen coses meravelloses. Apareixen nous estats; els pobles es cansen dels grans imperis. Europa es descolonitza a ella mateixa després que Rússia intenti aguantar les últimes ombres de la seva glòria tsarista o comunista. A Síria, i ara la Crimea, que no es perdi la sang dels meus germans, el vell imperi del dolor. La pertinença és més important que la democràcia, sobretot si aquesta fa olor d'Europa, és a dir, de poqueta cosa constitucional.

Els pobles s'uneixen i se separen: tot és molt complicat. Crimea no és Catalunya ni un ou és una castanya. Un pollastre no és una col, com Londres, que no és Madrid, perquè hi fa més fred i la gent no és simpàtica. En alguns llocs saben dialogar, pactar, cedir, entendre's: saben viure junts perquè han assimilat el secret d'una vida sense vergonya ni por. A veure si n'aprenem.

A d'altres llocs creuen en mètodes més antics, creuen en les escopetes, les ganivetes, els verins i les prohibicions i la singularitat de la seva ànima hispànica o eslava. N'hi ha qui creu en el federalisme asimètric, que acabarà triomfant, peti qui peti. Hi ha qui creu que el fluor del dentifrici ens debilita el cervell i ens impedeix ser revolucionaris o amics de la guillotina.

Hi ha qui va dient que en el plet Catalunya Espanya les dues parts són idiotes, equitativament idiotes, i així fa de l'equidistància un zona còmoda, que no embruta ni compromet. Hi ha qui se sent un elegit, qui creu que els territoris no paguen impostos, cosa certa, perquè els territoris no tenen vida econòmica o sentimental, els territoris són pedres i arbres —trossos de món—, i sí, no paguen impostos com no els paguen els morts, les mosques, els lloros o les rodes de molí. Després de dir això, però, deriven diners ‘cap a les zones desafavorides'.

Ara hem sabut que fins i tot els impostos propis de les Comunitats Autònomes desapareixeran. Així, a Madrid, pensen fer amistats a l'altra banda de l'Ebre.

Els russos, per altra banda, sempre s'han sentit uns elegits —Dostoievski, Soljenitsin—; en certa manera són com certs espanyols…: gaudeixen en els marges d'una racionalitat oberta, de la qual desconfien perquè el joc de la mística, de la foscor i de la violència se'ls fa més divertit. Això d'Espanya i la seva política és una forma de tsarisme: imperialisme a la brava, política del segle XVII. Independitzem-nos de la idiotesa; també de la nostra, sisplau.

I tanmateix n'hi ha que han vingut al món per sofrir; hi ha a qui li agrada la tragèdia, les invocacions bíbliques, la sang dels fills, la providència que al final decidirà les coses a favor dels valents, dels elegits, dels que, segons ‘els mecanismes de la història', acaben emportant-se el botí i els diamants. N'hi ha que s'oposen als imbècils amb imbecil·litats, i així anem fent una carrera fantàstica.

Hem passat de creure en la redempció obligatòria de la classe obrera a creure en l'alliberament inevitable de les petites nacions. Els mateixos discursos de fa cent anys, amb la paraula ‘proletariat', ara s'estan refent amb la paraula ‘Catalunya'. Els aires vénen de Rússia. Mala senyal. Si l'independentisme adopta les formes del vell discurs socialista està perdut; abocat al mateix fracàs històric. Hi ha qui sospira per la Declaració Unilateral, amb els mateixos ulls vidriosos dels nostres avis, que somiaven amb la Revolució.

A Crimea volen votar: que votin, però que no els facin tornar ximplets amb balalaiques o kalàixhnikovs. Crimea té fantasmes; Crimea fa trampes a la ruleta russa. Catalunya no ha de fer el ridícul emmirallant-se en qui no toca.

Ara podem fer frases incomprensibles, podem jugar a una ambigüitat fàcil i que no implica a res. Podem dir ‘la brillantor i la intel·ligència compten menys que les intuïcions i els pebrots'. O ho podem dir a l'inrevés i quedem bé amb la padrina. Tot s'hi val si té una certa sonoritat, un eco d'encert. Tot compta si fa bullir l'olla. Hi ha qui viu de fer frases, com abans es vivia de fer ganxet per als llençols de les núvies.

La independència és una gran idea: però res més. S'ha de manejar amb cura, perquè a l'altra banda de la taula em sembla que hi tenim una mena d'ogres sentimentals, que ens estan encomanant la ximpleria.

Espanya és perillosa perquè no vol dialogar; Espanya impressiona perquè no fa cas del que és modern: escoltar, negociar, cedir aquí per guanyar allà, etc. Catalunya entra en una altra dinàmica quan decideix tirar pel dret, és cert, però s'arrisca si no acaba d'entendre la tessitura moral dels opositors, que són gent sense solta ni volta.

Quedarem vagant per l'espai ‘pels segles dels segles', això diu el ministre i escup un gargall. La cosa fa gràcia en l'any en què s'ha estrenat la pel·lícula Gravity, en què una senyoreta queda d'aital manera, allà entre estrelles i satèl·lits, i aconsegueix tornar al ranxo familiar, això sí, després de passar una mica de pena. Hi ha drames eterns; condemnes eternes. No prenguem mal.

Francesc de Carreres demana a la Unió Europea que prohibeixi la secessió en el si dels seus estats membres, o el que és el mateix, demana que abans que permetre que sorgeixin nous estats derivats s'atonyini els separatistes: ¿com podria impedir un estat la seva disgregació pacífica, per molt que ho imposés Europa, sinó és fent ús de la força armada?

En nom de la democràcia armen els fusells; com a Rússia. La democràcia ho cura tot: menys la ximpleria.



 
 

Comentaris