LA SETMANA TRÀGICA: EXPLOSIÓ POPULAR CONTRA LA GUERRA

Per evitar la revolta es deixa córrer la brama que era un "motín separatista"

25 de juliol de 1909

No hi ha dubte que el juliol és mes de nervis per la xafagor i el 1909 un conjunt de circumstàncies adverses feren que hi hagués l'esclat. Era sobre una guerra impopular, la del Marroc, però d'ací no passava. En cridar reservistes casats i només de Barcelona vers la calor africana in extremis --amb una imperícia militar-- feu adonar a la població que allò no era un paradigma d'eficàcia. El 1898 amb els ferits, mutilats, malalts, desapareguts, morts, etc. arran el fracàs de l'Espanya on no hi havia de pondre's mai el sol, ja havia obert els ulls. Mentrestant l'exèrcit havia assaltat Cu cut! i La Veu de Catalunya (1905) contra l'auge del catalanisme i la ridiculització que feia de les seves derrotes. El prestigi militar queia en picat com els vaixells bombardejats a Cuba pels nord-americans.

A Barcelona l'ambient no estava per jugades rocambolesques. Els rics podien alliberar la seva joventut amb el pagament d'unes taxes mentre les classes populars eren carn de canó o millor carn de ganivet revolucionari al Rif. Tot i la censura arribaven notícies fosques de les terres del nord d'Àfrica i malgrat no conèixer els morts del Barranco del Lobo, corrien brames i rumors a dojo. Quinze anys després a Annual es repetirà l'errada amb més milers de morts. Un embarcament de tropes al port en desfilada pública passant tot Barcelona era posar llenya al foc. Pitjor impossible i el que havia de succeir esdevingué. Una vaga general i una acció d'ira popular que es concentrà en els establiments religiosos –esglésies i convents principalment- mentre els nuclis de poder no es tocaven. Es veu, tot i els pocs extres en unes desolades barricades, a La ciutat cremanda, excel•lent recreació d'altra banda i una passivitat dels líders polítics. Enmig uns hàbils governants –Maura, De la Cierva...- i un governador civil arraconat i dimitit, un Ossorio y Gallardo que no entén res. Les barricades desfetes a canonades, les repercussions dures també a favor de la docència religiosa i l'ostracisme de l'Escola Moderna, afusellament dels qui arreplegaren tot i ser hipotètics inductors i ni així hom ho veia clar. Ferrer Guàrdia esdevingué, encara ho és, la bandera de l'altruisme i tot i la seva poc honorable vida personal fou, malgrat tot el símbol contra un govern que només actuava amb violència.

Per evitar la revolta es deixa córrer la brama que era un "motín separatista". Vaixells i tropes cap a Barcelona i arriben però quan tot s'havia acabat, igual que als fets de maig del 1937 però fan desfilades... Mentrestant una figura surt gegantina: l'assagista i poeta Joan Maragall, amb els seus genials articles per La Veu que són exemple de compromís de l'intel•lectual malgrat que els lectors del diari de Prat podien dir, com l'actor Pau Garbasall que recrea, al film citat, el burgès acomodatici: «Ara anem bé!». Plega Maura i puja el liberal Moret, Prat i Cambó restaren esquitxats mentre el poder polític feia contra el pensament liberal i català el de sempre: suspensió de periòdics progressistes, clausura de centres culturals i especialment d'escoles laiques fins als tràgics consells de guerra a Montjuïc que motivaren una reacció internacional de solidaritat ben activa i llarga.

Però el replegament del moviment obrer no era ni de por ni de derrota, era forçat, i esclatà fortament el 1919 i amb tota contundència el 1936. Al nostre parer en aquest episodi hi ha les bases tant de l'absentisme de les eleccions de sectors populars al llarg del XX com de l'odi a l'Església vista com a còmplice del poder político-econòmic i a la qual calia castigar per no posar-se al seu lloc: al costat del poble, denunciant els embarcaments de ciutadans a morir a la llunyania i per no fer costat a les vivències del que se'n deia el poble menut.

Per a saber-ne més: Joan Connelly Ullman: La semana trágica, Barcelona, Ariel, 1972. Síntesi actual a David Martínez: La Setmana tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.

 
 

Comentaris