Tothom sap que aquest cap de setmana Catalunya està rebentant les costures del seu vestit juridicopolític. No és una lleugera incomoditat que es pugui resoldre amb un sargit o allargant les mànigues, és un malestar total i absolut. És un no cabre-hi clamorós. No s’ha vist a l’Europa post Segona Guerra Mundial una crisi de legitimitat institucional com aquesta, una divergència tan profunda i feridora entre sistema legal i aspiracions populars. Passi el que passi diumenge, dilluns a les 8h del matí, del vestit vell no en quedarà res. Només uns esquinçalls rebregats i inservibles.
Haver rebentat el vestit vell, però, no vol dir haver-se’n posat ja un de nou. La setmana que ve, i probablement les següents, van d’això. De quin és el nou vestit. Cal ser molt conscients que dilluns comença una nova fase, forçosament multilateral. Un cop Catalunya hagi consumat la seva ruptura, els agents internacionals es mobilitzaran per defensar els seus interessos. Els mercats, per garantir-se el cobrament del deute. El Banc Central Europeu, per mantenir l’estabilitat de la zona euro. La Comissió i el Consell, per trobar una solució que permeti salvar la integritat territorial del seu soci espanyol i per evitar una crisi política entre els estats europeus més reticents i els més favorables a reconèixer la independència catalana. La multinacionals amb interessos a Catalunya, per protegir-los. Ja no ballarem sols sobre l’escenari.
L’independentisme, el social i l’institucional, farà bé de no aixecar el peu de l’accelerador. Si ho fa, serà arrasat. La història i la política comparada demostren que les independències no s’aconsegueixen mostrant un cartellet que diu “però estic disposat a escoltar altres ofertes”. Si vols la independència, empenys cap a la independència. És feina dels altres, posar alternatives sobre la taula. I, a més, no és la part catalana la que ha de ser instada a escoltar-les i acceptar-les, sinó l’espanyola. Si de la interacció multilateral en surt una proposta (m’ho invento) perquè Catalunya sigui estat lliure associat que permeti “salvar” el mapa d’Espanya, és l’estat espanyol qui ha de respondre primer, no Catalunya. Si en surt una proposta (m’ho torno a inventar) per fer un nou referèndum acordat i sota l’empara internacional, és l’estat espanyol qui ha de respondre primer, no Catalunya. Una de les conseqüències dels fets vergonyosos de les darreres setmanes és que la càrrega de la prova ha deixat de recaure sobre les esquenes catalanes. És l’estat repressor qui primer ha de dir si està disposat a negociar.
Demà votarem. Passaran coses, hi haurà incidències, però votarem. El règim del 78 morirà dins de de més de 6.000 urnes i l’enterrament serà retransmès en directe per totes les televisions del món. Però la República Catalana no haurà nascut encara. Llençar a la paperera de la història el vestit vell no t’assegura un vestit nou i millor. Si és veritat que Catalunya vol la independència, encara li tocarà suar-la. Potser serà un esforç curt, però segur que haurà de ser molt intens. Sort a tothom, i sobretot: civisme.
